Colpistes desemmascarats

S’ha guanyat una batalla, no la guerra, d’acord. Però la batalla guanyada és important, possiblement decisiva. Potser els autors i els partidaris del 155 haurien fet bé d’escoltar (en lloc d’insultar-lo) l’advocat de Puigdemont, Jaume Alonso-Cuevillas, quan insinuava quina podia ser perfectament la resolució de la justícia alemanya en relació al seu client. Haurien fet bé d’escoltar també l’advocat alemany del president exiliat, Wolfgang Schomburg, que s’havia pronunciat en el mateix sentit. Posats a escoltar, podrien haver escoltat el professor Javier Pérez Royo, quan explica que sí que s’ha produït a Espanya un cop d’estat posterior al 23-F. Però no va ser el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre, sinó que va començar el 28 de juny del 2010, amb la sentència del TC sobre l’Estatut, i va culminar l’octubre passat, amb les càrregues policials contra els ciutadans del mateix 1-O i amb l’aplicació salvatge de l’article 155, aprovada pel ple del Senat el dia 27 d’aquell mes. Un cop d’estat perpetrat per l’Estat contra el mateix Estat, i no és un joc de paraules: es tracta de l’estat espanyol anul·lant-se a ell mateix per fer el pas que separa un estat de dret d’un d’autoritari. Un cop d’estat basat en la violència d’estat: violència policial, violència política, violència institucional i violència jurídica. No hi ha hagut violència militar, és a dir, morts, perquè la pertinença d’Espanya a la UE ho feia impossible. Però hi ha hagut, i hi ha, ferits, detinguts, represaliats, empresonats i exiliats, a més d’un constant bombardeig de violència verbal absolutament desfermada a través dels mitjans de comunicació i les xarxes socials. Una veritable explosió d’odi i violència de la qual han volgut i volen fer-ne responsables les víctimes, com fan sempre els règims autoritaris.

Ara la justícia alemanya i la belga (que ha deixat en llibertat sense fiança i amb les mínimes mesures cautelars els consellers Comín, Serret i Puig) han deixat en evidència tota la causa de la justícia (i, per tant, de la política i de l’armada mediàtica) espanyola sobre el Procés. També ho va fer fa uns dies l’ONU, amb el seu dictamen sobre Jordi Sànchez. No hi ha hagut rebel·lió, no hi ha hagut violència i no hi ha hagut cop d’estat per part del govern presidit per Puigdemont. Sí que n’hi ha hagut, per contra, per part del govern presidit per Rajoy. Això, a partir d’avui, queda clar i llampant a ulls del món sencer.

Però no a ulls d’Espanya. S’ha guanyat la batalla, però no la guerra, i és previsible que el PP, Cs, el PSOE i els seus jutges, fiscals i mitjans de comunicació, i també el seu espatllat rei Felip, s’encastellin i persisteixin desesperadament en el seu relat. Per molt menys del que han fet Llarena o Lamela, el jutge Garzón va ser apartat de la magistratura. Ells, tanmateix, persistiran, però han sortit molt tocats d’aquest embat. Tornant a una idea del professor Pérez Royo, és hora que la ciutadania presenti massivament querelles per la vulneració dels seus drets.