Matteo, Boris i les maniobres del poder

TIRANS. Angela Merkel ha dedicat els seus dies de vacances al Tirol a llegir el llibre de Stephen Greenblatt El tirano: Shakespeare y la política. Un assaig sobre els sociòpates, mentiders, populistes i tramposos que exerceixen el poder a les obres shakespearianes i que molts s’han esforçat a identificar amb els tirans, bufons o populistes d’avui. Un llibre sobre l’ascens al poder de líders nocius i messiànics, que fascinen les audiències i les alimenten amb odi o amb admiració, les entretenen amb bufonades i apel·len a les seves passions, la ràbia o la por. Són líders que menteixen a una audiència que vol ser enganyada, que vol seguir observant, criticant o aplaudint el tirà. Tots són part de l’espectacle. Tots contribueixen a mantenir-lo en el poder. Greenblatt no parla dels líders d’avui. No li cal. Tothom ha fet les seves pròpies identificacions.

Ha estat un final d’estiu amb cops de palau a Roma i cops al Parlament britànic, de guerres comercials trumpistes declarades i retirades, de repressions violentes de milers de persones demanant democràcia a Moscou o Hong Kong. Un estiu de règims autocràtics exercint la brutalitat al carrer. De líders polítics de la vella Europa decidits a sabotejar l’estabilitat del seu propi país.

SALVINI. En la política, encertar el moment és vital. Calcular bé els riscos és un art incompatible amb la borratxera de les enquestes i els càlculs electorals. Matteo Salvini i Boris Johnson ho han tastat aquest estiu, des del seu menyspreu per les erosions polítiques i la sublimació del tacticisme al servei de l’objectiu final de reforçar-se en el poder, eixordats pel soroll de la claca mediàtica, per la popularitat d’un Salvini estrella de les xarxes socials o per la propaganda No Deal dels tabloides britànics.

El líder de la Lliga va fer caure el govern de coalició amb el Moviment 5 Estrelles, ebri pels grans resultats de les eleccions europees de final de maig, imbuït per la seguretat del suport popular i l’apropiació de símbols patriòtics i religiosos, amb la llengua esmolada i la retòrica antiimmigració més furibunda que mai. Salvini va errar els càlculs i va subestimar la capacitat de construir aliances contra un enemic comú: ell i la idea d’una Itàlia feixista en una Europa en ple relleu.

JOHNSON. La UE ja assisteix a un altre espectacle surrealista a l’altra banda del canal de la Mànega, amb un primer ministre que ha arribat a Downing Street per una maniobra de partit i no pas per les urnes, decidit a fer callar un Parlament contrari al seu objectiu. Boris Johnson ha portat el seu joc fins a l’extrem: col·locar el Regne Unit davant el precipici d’una sortida traumàtica de la Unió, utilitzant la reina i subterfugis polítics contra el Parlament, amb l’únic objectiu de guanyar temps. Temps que voldria manllevar (sense demanar-ho) a una UE temerosa del caos d’una sortida desordenada. Temps per continuar al poder i controlar la convocatòria d’eleccions anticipades amb l’argument que ell ha defensat el Brexit del 31 d’octubre fins a les últimes conseqüències. Encara que potser no arribi. O potser sí, si els riscos de tanta tàctica i tan poca consciència acaben derivant en un accident polític que canviarà la relació entre el Regne Unit i el continent en proporcions encara difícils d’escatir.

L’ambició de Salvini per arribar a primer ministre abans d’hora el portarà uns quants mesos a l’oposició. Però sap que seguirà tenint audiència. És un suïcidi polític temporal, amb data de caducitat. Una maniobra més de calendari. Com l’ambició de Boris Johnson jugant amb pauses forçades de dies o setmanes. Especulant amb decisions que canviaran el seu país per molt de temps amb l’únic objectiu que l’ha mogut sempre: el seu propi poder personal.

Més continguts de