Max i Stefano Colombo: "La vida és molt breu"
És dimarts i l'únic dia festiu que tenen. Una trucada per quedar i una coincidència: estem dinant esquena per esquena al mateix restaurant, al Casa de Tapas Cañota. Canvi de taula, cafè, postres i sobretaula per anar escalfant. Tatuatges, sentit de l'humor, accent italià i cortesia amb un punt bandarra. Són l'Stefano i el Max. Els bessons Colombo, fundadors i propietaris d'un petit gran fenomen a Barcelona: el restaurant Xemei.
ORGULL I RAÓ. És mitja tarda quan sortim del Cañota. Caminar descoordinat, dubtes d'on anar. Passem pel Tikets i acabem al Tarannà. De ruta pel Poble-sec, l'Stefano saluda una dotzena de persones; el Max esquiva tot el que pot. Qui és qui a la parella? Un gestiona la cuina i l'altre la sala. ¿Trepitgeu el terreny de l'altre? Sí, jo toco bastant els collons a la sala i ell ho fa amb els plats. Qui mana dels dos? Un silenci i un gest simètric i cronometrat: un acusa l'altre. I qui té sempre la raó? Un silenci més, i la repetició de la mateixa jugada. Clavada. Finalment un desempat. El Max és més obstinat, l'Stefano més conciliador: Amb els nostres caràcters, és un miracle que haguem aconseguit el que hem aconseguit.
ROCK'N'ROLL I CUINA. Anar a sopar al Xemei va més enllà del menjar: és comparable al directe d'una banda, un espectacle. Saps quan entres, però no saps quan (ni com) en sortiràs. Combina la qualitat amb el xou i un no sé què que fa tornar. ¿És més important el clima que el menjar? El producte és molt important, però menjar és un acte social: has d'estar bé i t'ho has de passar bé. Els millors moments de la vida passen al voltant del menjar. Convenciment en les paraules, parlar sec i clar. Me'ls miro. De dalt a baix: Teniu més pinta d'estrelles de rock que de cuiners. Ho sabeu? Ens hem escapat de la formalitat dels restaurants: no cal ser seriosos per oferir qualitat. El Xemei ha dignificat la informalitat amb un punt canalla i mantenint l'exigència al plat.
XAMPANY I FRACÀS. La pasta al dente , el vi al punt, el servei a tempo . El Xemei funciona de forma impecable sense que es faci evident que a cada àpat tothom s'hi deixa la pell. ¿El món de la restauració és tan esclau com diuen? No, és molt pitjor; molt més dur del que diuen: hi has de dedicar la vida. Com es compagina amb la família? No tenint-ne. ¿Incompatible? La majoria de gent que es dedica a la restauració té vides familiars fracassades: acabes renunciant a un viatge de tres dies amb la dona per anar dos dies a la Champagne a tastar vins. ¿Les feines vocacionals són addictives? Sí, millorar i perfeccionar la teva forma de menjar i beure és fantàstic i, en conseqüència, addictiu.
LLEI I ALEGRIA. Al primer cop d'ull són clavats; al cap d'una estona, ho deixen de ser. Abans socis o bessons? Cap dubte i una resposta a l'uníson: Germans! L'últim que ens preocupa és la pasta: si en guanyem 10, en gastem 9,9. En què? En menjar, begudes i viatges: fa por tenir massa diners a la butxaca, la vida és molt breu. Llei de vida, vida sense llei: Us l'heu saltat molt? Sí; però no hem mai matat a ningú. ¿Aquest món és tan gamberro com diuen? En aquest món hi ha molta alegria, ens agrada molt el que fem. És el que tenen les feines vocacionals: respiren veritat i creativitat. Quan acabeu, sempre cau una copa? Normalment, sí. Sobretot quan les coses van bé: s'ha de celebrar. Què sou més: divertits o intel·ligents? Divertits. Si ets intel·ligent saps que divertir-se és molt més important. I és més: si ets intel·ligent, saps que la resposta a la pregunta és divertit.
