Màxima ambició per al nou finançament
Realisme és saber que el temps juga en contra de les finances de la Generalitat. Realisme és intentar un acord polític català de pacte fiscal àmpliament consensuat per poder anar a Madrid amb força negociadora. Realisme és saber que aquest acord interior serà molt difícil. Realisme és ser conscients que encara serà més complicat obtenir una bona resposta del govern Rajoy. Realisme és acceptar que la crisi fa urgent una solució i alhora la fa extremadament improbable. Realisme és tenir molt present que potser s'hauran d'explorar propostes que trenquin el marc legal actual. Realisme és tenir clar que la societat catalana no es pot permetre una solució a mitges que la mantingui en l'ofec financer en què viu fa anys, i que ara es fa més evident.
Des d'aquesta realitat complexa, el Govern en primer lloc, i totes les forces polítiques catalanes en el seu conjunt, tenen entre mans la possibilitat de fer un pas decisiu que demanarà grans dosis de responsabilitat però també d'audàcia, moviments segurs i alhora valents. En aquest sentit, el resultat d'ahir és ambigu. D'una banda, es va visualitzar un consens bàsic sobre la necessitat de més diners per a Catalunya, més poder de decisió i una solidaritat més raonable. De l'altra, no és exactament encoratjador perquè continua planant per damunt de les paraules i els gestos el record recent, i coent, de l'Estatut, un viacrucis que no va tenir un final precisament feliç. Aquest cop no s'hauria de repetir aquella història. El camí cap a un nou finançament per a Catalunya no ens hauria d'acabar portant a un altre cul-de-sac. No s'hi val a tornar a posar pedaços que s'estriparan en poc temps.
La societat catalana ha demostrat que vol girar full, que vol un finançament just, que vol acabar d'una vegada amb les mitges tintes que no permeten repensar el país amb ambició. La crisi general, i les retallades particulars, no fan sinó donar senyals inequívocs que cal actuar amb contundència i convenciment.
