CRÍTICA TV

Màxima espiritualitat televisiva

“Què és l’amor per a vós?”, li pregunten al cardenal que ha de decidir si vol ser el nou papa de Roma. “Un indigent jau moribund en una cantonada del carrer. El govern li diu: t’ajudaré. El metge li diu: et curaré. La seva filla li diu: et donaré diners. Els seus amics li diuen: compartiré el meu vi amb tu. I l’Església no li diu res. L’Església pensa en ell”. És una de les magnífiques sentències de The new Pope, la nova sèrie de Paolo Sorrentino produïda per Mediapro i que acaba d’estrenar la HBO. En realitat, la podem considerar la segona temporada de The young Pope, en què Jude Law interpretava l’estricte papa Pius XIII. En aquesta nova etapa, el relleu com a pontífex l’interpreta John Malkovich.

La sèrie continua sent tan meravellosa com sempre. Una joia, com acostumen a ser-ho totes les produccions de Sorrentino. Du el seu segell: l’esteticisme en què cada pla sembla una obra d’art, la poètica sempre poderosament intensa i a vegades irreverent; el joc amb l’ambigüitat, les metàfores visuals i els símbols; un sentit de l’humor astut i subtil, un subtext important, un esperit provocador i una capacitat per estimular la fascinació i l’emoció de l’espectador.

Si a The young Pope va ser necessari crear un context per introduir l’audiència en els personatges, el llenguatge i l’estil de la sèrie, The new Pope resulta molt més directe perquè l’espectador ja coneix la trama, els personatges i les interioritats. Si el tràiler d’aquesta nova temporada ja era un esquer tòrrid, l’arrencada de la sèrie és ardent.

Al nou Papa el defineixen com “un home que sembla de vellut” o “una peça de porcellana”. Un home víctima d’un enorme desencant vital que abans d’assumir el càrrec ni tan sols té clar si vol continuar vivint. Però, de fet, aquesta segona part jugarà a crear un fort contrast entre les terribles batalles de poder del Vaticà i la fragilitat dels seus integrants. La delicadesa d’alguns personatges és commovedora. Sorrentino té el do, en la realització, de treballar la sensibilitat i les emocions. Però no només ho fa mitjançant les imatges i la paraula, sinó també fent visible la capacitat d’escoltar dels personatges. En els diàlegs, el director posa èmfasi en els plans de reacció, en com les paraules d’uns personatges en trasbalsen d’altres. És especialment destacable el paper de Javier Cámara, un cardenal discret i un home de confiança dins la cúria. Sorrentino sovint recorre als seus plans de reacció per transmetre a l’espectador la intensitat que desitja en algunes escenes. De fet, és una sèrie d’interpretacions magistrals, tant a nivell de protagonistes com de secundaris.

The new Pope retrata les interioritats del Vaticà però aborda moltes qüestions que sovint defuig l’Església: l’opulència, la doble moral, el finançament, el negoci que mou el màrquetingde la fe, la pederàstia, la sexualitat i les lluites internes. Però més enllà de la qüestió religiosa, és una sèrie d’una espiritualitat tan potent que estimula la fe de l’espectador, especialment la fe en la televisió.