Medalles i desmemòria

Carles Sentís va ser un gran periodista. Tenia un nas finíssim per detectar al seu voltant aquells fets que serien història i l'habilitat per anar-los a veure des de la primera fila, des de dins. Això va ser la sèrie del Transmiserià -l'emigració murciana a Catalunya- o el Judici de Nuremberg . Però això no vol dir que fos un home d'honor, o de país: va ser un oportunista, aquell que es col·loca al costat del poder, fos la Generalitat republicana, fos el franquisme primerenc. Entenc molt bé la por burgesa davant el desgavell, cruelíssim, de l'anarquisme i no seré jo qui retregui a ningú que hagués marxat o s'hagués apuntat al franquisme sense saber de què anava la pel·lícula. Hi ha una anècdota preciosa de J.V. Foix. El poeta es va quedar, arronsadet, a Sarrià. Quan van arribar els "nacionals" va treure el nas per la plaça i, en les files prietas , hi va trobar un noi del barri, a qui va procedir a saludar. "Foix -li va dir el jovincell allistat-, no sabeu la merda que us ve a sobre". Doncs això: de franquistes primerencs que al cap de cinc minuts ja se n'havien penedit, un munt. I de franquistes de llarga durada que defensaven fàbrica, missa i privilegis, dos munts i mig. No cal ara explicar la història de la burgesia catalana i el seu suïcidi nacional.

Ara bé: Sentís va fer un article per llepar-li el cul al nou règim, segurament per assegurar-se que li perdonaven la militància catalanista d'abans. Hi ha dos articles emblemàtics, estridents, brutals, que exemplifiquen el canvi de bàndol, la penitència per haver cregut en Catalunya. L'un és La falsa ruta, de Valls i Taberner, el títol ja ho diu tot; ens vam creure que el catalanisme era qui sap què i ens va venir la guerra. L'altre article és de Sentís: Finis Cataloniae? , on diu que tranquils, que és ara quan comença el que és bo. L'article s'enceta amb una frase que sona molt: " Amanece la Cataluña real ". La Catalunya real: la Catalunya vencedora, que s'imposa a sang i fetge sobre el país vençut, exiliat, emmudit, humiliat. Sempre que es fa servir l'expressió és per connotar una Catalunya minoritària que vol posar el peu a sobre de l'altra, la Catalunya fidel. Josep Pla mai va escriure una cosa semblant, mai, i sempre ha passat per ser l'escolanet de Franco. Sentís va comentar en les memòries el seu cèlebre article com si no fos res important. L'home va rebre medalles a tort i a dret. Medalles democràtiques: va saber anar canviant de rotllo cada vegada que canviava la realitat, sense estirar-se massa. Catalunya deu ser la societat occidental que ha condecorat més col·laboradors del seu propi genocidi cultural.

Dit això, que no és pas poc, la setmana passada va tenir lloc el conjunt de taules rodones que el departament de Cultura va organitzar com a terceres reflexions crítiques. Interessantíssimes, profundes. El conseller Mascarell va demanar pluja d'idees més aviat estratègica i de mercats mundials, però la reflexió, ben lliure, es va decantar per apamar la societat. Per entendre'ns, vam saber salvar llengua i cultura d'aquell franquisme insidiós, però ens costa remuntar el vol a partir de la democràcia; ens costa superar la desídia de la societat. Es va parlar de mites, d'imaginari, de compromís, de moral, de connexió amb el món i la societat, de recepció. Amb un tema sobrevolant les ponències com un voltor: el fracàs de l'escola pública per dotar les noves generacions d'una apetència cultural i d'uns referents que facin, dels alumnes, persones individuals, crítiques, aptes per al pensament i no tan sols per al consum. L'escola -tot el cicle, batxillerat inclòs-hi ha renunciat: els adolescents, ja se sap, no hi posen interès. Si hi voleu aprofundir, recomano la lectura de Generació Google , de la veterana pedagoga Eugènia de Pagès, que no només situa la degradació de l'escola a partir de teories certament peregrines, sinó que descriu com la nutrició mental amb imatges (pantalles) i no paraules (llibres) incapacita per a la reflexió, la lectura i el coneixement.

Si confonem cultura amb política cultural, o amb equipaments d'aquests que encanten més als turistes que als autòctons, i ens oblidem de penetrar la societat amb inquietud, creativitat i rebel·lia (on és la nostra cultura off , lliure i autogestionada?), acabarem sent una societat banalment cosmopolita, desarrelada. Part de la banalitat és renunciar a la memòria. Pregunteu al jovent pel franquisme, per la resistència al franquisme: no en sabran res, quatre coses malgirbades. Sort en tenim de Pa negre i similars, però em pregunto si realment és una pel·li apta per al jovent displicent d'avui. Ja ho deia Raimon: qui perd els orígens, perd identitat. I qui perd identitat, perd l'oportunitat de dialogar amb el món, afegeixo jo.