OPINIÓ

Menorca agostenca: hi ha cap model de turisme sostenible?

Quaranta-cinc minuts hem caminat. De bon dematí hem deixat el cotxe a un aparcament llunyà i hem davallat per una pista encimentada que ens ha menat a una primera cala amb la qual no ens hem conformat. Després, una escala esculpida per les penyes d’una muntanya alzinera ens ha menat al cim d’unes vistes de privilegi, preludi d’una davallada a una cala solitària, saludada per un braç d’aigua dolça i un canyissar. Davant, dins la mar, mitja dotzena de velers. Damunt l’arena, una parella de cossos nus ens precedien. Eren poc més de les nou. A les dotze, hem deixat l’indret amb una ocupació que ja s’aproximava a la massificació.

És la Menorca agostenca. Inèdita per als meus ulls, així com fins ara l’havien vista. A les cales més accessibles, l’ocupació és massiva i l’espai vital dels banyistes es constreny a la minsa frontera d’una tovallola. Als mercadets nocturns, les famílies s’arremolinen entorn de les paradetes que comparteixen els pagesos de cara colrada i pell solcada de mar i vent i les hippies que cusen i fan manualitats amb copinyes, macs i fustes treballades pel temps i l’aigua salada. Als bars i restaurants assolir una cadira és una gesta semblant a tenir una entrada per al darrer concert dels Antònia Font. El trànsit a la carretera general, esbudellada com un ventre que vessa asfalt damunt la terra, entra dins l’embut dels pobles, com entra el lleixiu ardent dins una gargamella violada.

És la Menorca agostenca, l’illa diferent, la reserva de la biosfera, els carrers empedrats de Ciutadella, el port blanquíssim de Maó, el torrent emblanquinat del Mercadal, la plaça costeruda de Ferreries, l’església de jugueta del Migjorn, el jaleo d’Alaior, les calderetes de Fornells, les platges negres de pissarra, les vermelles d’argila, els arenals caribenys del sud, els fars temàtics que indiquen que no hi ha més terra. Que tot s’acaba, i que el no-res ja és aigua.

No hi ha mamading, aquí. Ni balconing. No hi ha renou de matinada. Ni desastres més desastrosos que els desastres més quotidians d’una illa calma. Hi ha hotels. I discoteques. I apartaments. Però no tants. Hi ha conreus extensos i verds i cales verges. Però més. Menorca es debat entre l’acollida hospitalària d’un turisme amable i l’extorsió del dobler fàcil per al qual encara no sembla estar preparada. La balear menor sembla un preludi de la Mallorca avui esventrada, de l’Eivissa esqueixada, de Lloret, de Sitges o àdhuc de Benidorm. L’illa es ‘beneficia’ de la crisi econòmica que posposa viatges llargs a les illes gregues o a la frescor nòrdica, i que descarta per insegures destinacions fins ara competitives al nord d’Àfrica. Mallorca i Eivissa han tombat el coll al desfici d’un jovent britànic o alemany de valors distorsionats i moral difusa. La Menorca agostenca se sent senyora de si mateixa, però només a estones. Hi ha massa moments que el menorquí se sent expulsat del paradís que ha servat durant dècades, víctima de la pròpia gallina dels ous d’or, víctima, tanmateix, d’un model que li ha permès, poc o molt, continuar sent ella mateixa, malgrat tot.

Més enllà de l’èxit menorquí, no puc acabar sense tornar a l’inici de l’escrit. Sorprèn, o alarma, que dues-centes o tres-centes persones estiguin disposades a caminar tres quarts d’hora en plena canícula d’agost per arribar a una cala d’accés complicat i sense serveis de neteja o de seguretat. Sorprèn que avui el turista no vulgui ser turista sinó viatger, i que això ocorri en massa. Sorprèn que el turista s’allunyi de les infraestructures que li han fet a posta per a ell, dels espais colonitzats i suprahumanitzats només amb l’objectiu de satisfer el gaudi d’una gent que necessita fugir del seu raconet per sentir-se més lliure, per sentir-se més del món, per estimar, també, més el planeta on viuen. No és fàcil decidir quin model de turisme volem per al nostre territori ni tampoc quin model de turisme volem exercir quan som nosaltres els viatgers. De vegades cercam la massificació, la comunió, l’agrupació ingent; d’altres, ens estimarem més el recolliment, la puresa o la virginitat, sense tenir present que per arribar-hi n’hem hagut de malbaratar una part. Potser, a la fi, el que seria vertaderament útil seria prendre consciència de la nostra actuació i actuar en conseqüència, perquè no hi ha pitjor maltractament que la negligència, tant si aquesta és volguda com si és inconscient. Els dies d’agost d’aquesta Menorca saturada fan dubtar al més optimista que sigui possible un model de turisme sostenible, i acosten més a la tesi que turisme i agressió puguin ser sinònims.

 

Més continguts de

El + vist

El + comentat