Mercenaris de la política

Tal com s’estan configurant les candidatures a l’alcaldia de Barcelona per a les pròximes eleccions municipals, podem dir, com a mínim, que són ben sorprenents. Amb dues candidatures ja confirmades i alguns rumors en circulació, tres dels caps de llista que es presentin seran homes que en algun moment s’han declarat socialistes i han tingut càrrecs públics en nom dels seus partits però que ja no hi pertanyen i encapçalen ara formacions de signe ben divers. Casualitat? Tal vegada, però no deixa de ser significatiu del moment que viuen el socialisme i els partits en general.

El més agosarat és, sens dubte, Manuel Valls, un home que em fa pensar en un Julien Sorel modern, disposat a tot per tal de ser algú, per tal de ser un personatge conegut i admirat. Ja sé que l’heroi que Stendhal va dibuixar a El roig i el negre ja no és la figura de referència que va ser fa un segle a Catalunya, quan tot jove intel·ligent i ambiciós s’hi veia reflectit; però segueix sent un arquetip ben clar. Hàbil, seductor, amb un do de paraula per justificar-ho tot i una certa aura de romanticisme, d’home que desafia les convencions i la societat, capaç de trencar motllos, d’arriscar-se a fracassar i a tornar a començar; vet aquí Manuel Valls, arribant a Barcelona després d’haver estat ben a prop de la presidència francesa, el sostre del món, com qui diu. Quin luxe, no?, per a la nostra ciutat, heretar un líder de tal categoria, procedent del mercat internacional de dirigents que es comença a configurar!

Fa pocs dies el vaig sentir en un debat a Còrdova. El seu to era ben diferent del de la presentació a Barcelona. Allà va explicar que cal salvar els catalans, Espanya i fins i tot Europa, i s’ha de fer amb molta fermesa, perquè el nacionalisme és el pitjor enemic. Cosa que, venint de França, país nacionalista i xovinista com potser cap altre, té la seva gràcia, sobretot per part d’una persona que sovint ha fet declaracions inflamades dient que portava el blau-blanc-vermell al cor.

Però és ben conegut, només són bons els nacionalismes d’estat tan omnipresents que ni es veuen, capaços de carregar-se la pluralitat cultural d’un país, les seves diferències internes, amb violència, si cal. No pas les seves desigualtats, esclar: França va passar, del 2008 al 2016, de 5 milions de pobres a 8,8 milions, segons les últimes informacions d’aquests dies, en una etapa en què, durant dos anys, ell va ser primer ministre, just en el període en què la pobresa es va estendre a les classes mitjanes. L’esforç per destruir els sindicats que va dur a terme el primer ministre no tenia res a envejar al que va fer Thatcher, excepte pel fet que no ho va aconseguir i el seu govern es va ensorrar.

El model nacional francès, que gairebé va acabar amb les llengües regionals com el català al Rosselló a força d’impedir a les criatures utilitzar la llengua pròpia i de castigar-les si la parlaven, no és precisament el que més ens convé, ni a Catalunya ni, en conjunt, als diversos pobles d’Espanya, per més que hi hagi qui l’enyori. Deia fa pocs dies en una conferència l’historiador Álvarez Junco que el model francès de nació, marcat per la centralització extrema, va influenciar profundament els diputats de les Corts de Cadis l’any 1812; llavors era modern, entrava amb els principis de la revolució del 89, la igualtat i la llibertat. Ses senyories el van copiar encantats, sense parar-se a pensar que Espanya era un país molt diferent de França, amb una diversitat econòmica, política i cultural que necessita un altre tractament. I encara hi som, després de 200 anys de lluites. Però no és precisament tractant de repetir aquelles fórmules centralitzadores que arribarem als consensos necessaris. En aquest sentit, la fermesa que gasta Valls en aquest inici de campanya, aquest tarannà d’home disposat a enfrontar-se amb el que calgui per deslliurar la princesa del drac, no és un bon auguri, al meu entendre, per més que els seus discursos pretenguin una volada política que sembli que pugui abastar els horitzons llunyans. Necessitem acostar posicions, no tensar més les divergències entre la ciutadania. Apadrinat per Ciutadans, la volada pot ser més aviat gallinàcia, encara que l’avali una burgesia que ha deixat de ser nacional i està disposada a comprar o fabricar a mida els dirigents que li convinguin.

Però més enllà d’aquest candidat en concret, trobo que el fenomen és preocupant. Que vells lluitadors socialistes abandonin el seu partit però vulguin seguir en primera línia, fent de mercenaris de la política que busquen l’escletxa que sigui fent valdre el prestigi acumulat, és una mala notícia. Per quina raó? Perquè mostra fins a quin punt s’han esvaït les conviccions polítiques profundes i els dirigents són capaços de justificar l’opció que els convingui a cada moment. Però sobretot mostra la incapacitat de l’esquerra per seguir aglutinant persones valuoses i oferint un espai de lluita per millorar la societat. I això en una etapa en què refer i rellançar l’esquerra és, des del meu punt de vista, més urgent que mai, vist el món en què vivim.

Més continguts de