A vegades ens sorprenem de com les aparents casualitats relliguen fets i dates amb el present de tal manera que ens ajuden a il·luminar-lo. Divendres i dissabte van tenir lloc a Corbera d’Ebre dues jornades de record del brigadista internacional Robert Merriman. Merriman va ser el cap del Batalló Lincoln durant la Batalla de Terol, i va dirigir la retirada de la XVBrigada Internacional cap a l’Ebre. Va morir el dia 2 d’abril de 1938 en unes vinyes a prop de Gandesa, en circumstàncies encara no del tot aclarides, encara que possiblement afusellat per les tropes franquistes. Merriman era un doctorand de la Universitat de Berkeley, a Califòrnia, company del gran físic Robert Oppenheimer. Robert Merriman estava convençut que calia lluitar a Espanya per frenar l’avenç del feixisme a Europa i al món. John McCain, el senador republicà nord-americà, va explicar de manera exemplar què havia significat per a ell tenir notícia dels combatents de la Brigada Lincoln. L’article, publicat el 24 de març de 2016, era un homenatge a Delmer Berg, un dels combatents que van tornar a casa, i el darrer veterà viu de la Lincoln. McCain deia en el seu article que Berg, company de Merriman, mai no va ser influent, mai no va tenir poder, ni va tenir cap càrrec. Va ser un treballador manual que, per conviccions, va lluitar al costat dels que defensaven el legítim govern de la República. McCain parla de com el va impactar la lectura de Per qui sonen les campanes, d’Ernest Hemingway. Segons totes les referències, Hemingway es va inspirar en Merriman per crear el protagonista i heroi de la novel·la, Robert Jordan. Els valors que encarnava Jordan estan molt ben descrits pel senador McCain, que explica com els Berg, els Merriman i tots els homes i les dones representats per Jordan van lluitar per una gent que no coneixien, en molts casos van donar la vida per ells, i van dignificar la vida de tots nosaltres lluitant per la llibertat. Berg va dir un cop a McCain que sempre havia pensat que l’ésser humà no és un ésser aïllat, que tota persona és part d’un tot que la transcendeix, i que el dolor o la mort infligits injustament a qualsevol ésser humà ens disminueixen a tots com a persones.

La reacció de la premsa i dels comentaristes espanyols davant de l’alliberament del president Puigdemont m’hi ha fet pensar. Alemanya, no cal dir-ho, no és un país angèlic. Quin ho és. I tanmateix Alemanya ha fet un camí duríssim per purgar els seus fantasmes totalitaris del passat. De tots els signes. Alemanya va tenir brigadistes destacats lluitant per la nostra llibertat, en el si del Batalló Thälmann. Més endavant Alemanya va acollir els nostres emigrants. Alemanya va ser fonamental, com és sabut, per falcar el retorn de la democràcia a Espanya, durant la Transició, i per facilitar la nostra entrada al Mercat Comú europeu, el que havia d’esdevenir la Unió Europea. Tot això és sabut, però val la pena recordar-ho d’una tirada en el moment en què polítics, comentaristes, intel·lectuals i persones influents de l’Estat sembla que oblidin de cop i volta de quin país, de quina nació estem parlant.

Tornem tanmateix a la Guerra Civil, i tornem als brigadistes. El general Queipo de Llano, cap de les forces sublevades del sud d’Espanya, va ser el responsable d’una de les massacres més important de tota la guerra: l’anomenada Desbandá, de la carretera de Màlaga a Almeria. Paul Preston ens ha explicat com Queipo reia dient que havia ordenat acompanyar amb bombes les famílies que fugien de la guerra, perquè s’afanyessin a deixar el camí expedit per a la conquesta de la ciutat. Molts brigadistes van arriscar la vida en aquella carretera ajudant les famílies, alimentant els infants. Queipo i els seus sequaços se’n van riure. Queipo es va fer famós per les seves diatribes radiofòniques contra tot el que feia olor de democràtic, i de català. Igual que ha fet aquestes darreres hores Jiménez Losantos amb una impunitat que a molta gent li fa gràcia però que a mi em sembla altíssimament preocupant. La impunitat d’aquest nou Queipo, la manera com inspira editorials; l’afinitat entre Jiménez Losantos i diaris com El Mundo o l’ Abc, per no parlar dels digitals, ha esdevingut un pou d’odi, de racisme, un pou de nàusea que cal vigilar de molt a prop, sense escarafalls, però amb poca conya.

Contra els descendents de l’odi institucionalitzat, de la mentida convertida en arma acusatòria, comptem amb l’herència de la gent decent que defensava McCain. Comptem amb la decència i amb l’experiència, també la del dolor. Si no badem, podem guanyar. Si no badem.