Més Europa i menys orgull nacional
Europa afronta moments decisius. La crisi de l'euro l'està posant contra les cordes de les seves pròpies contradiccions: bàsicament, el xoc entre la històrica vocació d'unitat sorgida per enterrar el drama de dues guerres mundials i la voluntat dels estats de conservar les seves velles estructures. L'estat nació, nascut amb la Revolució Francesa per acabar amb el món medieval, ja ha complert el seu cicle. Si Europa vol sobreviure, ha d'inventar el seu propi model federal, que no pot ser com el dels Estats Units perquè al Vell Continent hi ha identitats fortes que pesen i que cal conservar, però que ha de suposar un salt endavant.
L'única sortida de l'atzucac és més Europa. L'únic que permetrà al continent recuperar un rol central en el context internacional, és més unitat política i econòmica. Davant l'actual desconfiança dels mercats, els estats no se'n poden sortir. La sobirania dels estats, especialment dels més dèbils, no està en perill per culpa de la cessió de competències a Brussel·les, sinó per l'ofec financer que pateixen. Països com Espanya i Grècia s'han beneficiat durant anys dels fons europeus, però ara s'ha vist que no n'han sabut treure prou profit. De nou ara podran superar la crisi si compten amb el suport d'Europa, però aquest cop se'ls exigeix més disciplina, més rigor, més seriositat. I encara gràcies. No tenen altra sortida que acceptar el tracte. També hauran de cedir sobirania, esclar, però això els passarà a tots: França, Itàlia, Alemanya...
Els ciutadans grecs, i la classe política que avui surti elegida de les urnes, han de demostrar que comprenen tant la seva delicada situació com la cruïlla històrica europea. El mateix val per als governants espanyols. La carta de l'orgull nacional ja no serveix per a aquesta partida. Des d'Amèrica i Àsia s'espera que Europa reaccioni. A ningú li interessa el nostre daltabaix, però només nosaltres, els europeus, ens podem ajudar. Sense por. Amb sacrificis. I sobretot amb més unitat.
