25/08/2018

Més context per als dictadors morts

2 min

A l’hora d’abordar l’exhumació de Franco, la primera conseqüència d’oferir altaveu als franquistes i convertir-ho en un debat crispat és evident: la falta de context informatiu que doni arguments a l’espectador per construir-se una idea amb arguments sòlids.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Dijous, al Telenotícies vespre de TV3, la informació de l’aprovació del decret per desenterrar Franco va estar complementada de manera molt reveladora per a l’audiència. En primer lloc, un portaveu de la Comissió de la Dignitat exposava un fet: l’exhumació ha d’anar acompanyada d’una política de reparació de la memòria històrica completa, perquè limitar-se a l’exhumació converteix el tràmit en simple operació de màrqueting. Consideraven que el gest s’havia d’acompanyar de l’anul·lació dels judicis sumaríssims contra diverses personalitats. La notícia donava perspectiva a l’espectador per entendre quin és el sentit d’una exhumació més enllà de moure un cadàver: una estratègia política amb voluntat de reparar els danys històrics a nivell més global.

També van entrevistar el que va ser l’enterrador de Franco el 1975 per saber què comportaria l’exhumació des del punt de vista pràctic. Gabino Abánades va ser concret: un cop treta la làpida, no serien més de 45 minuts de feina i respectar els reglaments de sanitat mortuòria.

El reportatge posterior era definitiu. El periodista Nicolás Valle explicava les tres categories d’enterrament dels dictadors morts del segle XX. Explicava a l’audiència què ha passat amb el cadàver dels equivalents de Franco. La tercera categoria era la batejada com a vergonyant. En el pack hi entraven el nicaragüenc Tacho Somoza, el paraguaià Alfredo Stroessner, el genocida cambodjà Pol Pot i Adolf Hitler, amb finals esperpèntics com acabar a les escombraries, ruixat en benzina sobre un matalàs brut o cremat, esmicolat i llençat al riu sense cap rastre per a la posteritat. La segona categoria era la denominada discreció,amb Tachito Somoza, Mussolini, Pinochet o Stalin, que han acabat en criptes familiars i finques privades. I finalment es destacava la categoria premium,amb grans mausoleus d’homenatge per rebre honors. El reportatge posava quatre exemples: Castro, Mao Zedong, Kim Il-Sung i Franco. I a continuació es demostrava la importància del context a l’hora d’abordar l’exhumació del dictador espanyol. L’última frase del reportatge, purament informativa i remarcant una dada clau, era d’una contundència definitiva a l’hora de treure conclusions: “D’aquests quatre, només un està enterrat en un país democràtic”. No cal ser gaire llest per endevinar quin. I, mentalment, no podies evitar incorporar un presumptament abans de democràtic, tenint en compte la dada i la realitat política.

stats