Més enllà del CEO

SONDEJOS. La demoscòpia és la part més divertida, més llaminera, de la informació política. Les columnes i els formatgets de coloraines ens atreuen com la llum a les arnes. Mirem qui puja i qui baixa, i qui pactaria el què i amb qui, i valorem -sobretot- qui queda primer, qui l’encerta el dia decisiu o fa el millor esprint, com en les competicions esportives, en què la bona feina de tot un any se’n pot anar en orris per culpa d’una mala tarda o un error de principiant. Els cronistes, els politòlegs i els aficionats en general no ens podem resistir a un bon sondeig i als successius trackings,que tenen una vigència de 24 hores. I sabem que de la mateixa manera que aquest devessall de xifres ens il·lumina, també ens enganya o, si més no, ens ensenya una realitat parcial o desenfocada. Perquè en política compten més els corrents de fons que no pas una xifra efímera, i per això el desfici dels spin doctors quan el seu candidat puja o baixa un parell de dècimes és, tot sovint, un patiment inútil.

VOLATILITAT. Junts pel Sí va ser la força més votada a Catalunya el 2017. Ciutadans, el 2018. I en el primer round d’aquest 2019 ha guanyat ERC. A les europees hi ha, pel que sembla, un frec a frec entre el PSC i els dos grans absents -Junqueras i Puigdemont-, i a les municipals de Barcelona, les úniques en què realment importa quedar primer, el lideratge se’l juguen els comuns i ERC, amb el PSC escalant posicions. Hi ha prou varietat per pensar que l’electorat català té tirada al caprici o a la deslleialtat. Però cada nova enquesta esdevé un titular que fixa com a verídics uns percentatges ben volubles. Divendres el CEO va preguntar per la independència, i el no va una mica per davant del , quan abans anava per darrere, i abans de nou al davant. Cada vegada que passa això, els uns respiren alleujats i els altres s’estiren els cabells. És, un cop més, un neguit inútil: l’opció guanyadora serà la que els votants vegin realitzable. Ara com ara, el no és una opció més pessimista que no pas espanyolista.

CORRENTS. Els resultats electorals van a missa, esclar, però no és tan útil llegir-los com el rànquing d’un campionat com llegir-los com a símptomes de corrents de fons. Aquestes són algunes de les conclusions que em sembla que són menys agosarades: primera, el mapa electoral és plural i dinàmic; segona, l’esquerra és hegemònica, la qual cosa reflecteix una insatisfacció general amb la situació econòmica; tercera, el bloc sobiranista creix molt lentament i al preu de relaxar el seu missatge, fer-lo més porós i menys maximalista; quarta, ERC i el PSC són els dos partits que lideren els dos grans blocs ideològics pel que fa a la qüestió nacional, i la seva responsabilitat és mirar-se a la cara i admetre el paper de l’altre; i cinquena, el PP i Ciutadans s’han autoexclòs de la centralitat catalana per l’abús d’una conflictivitat incendiària, que ha incomodat el gruix dels seus antics votants.

A les institucions catalanes faran falta diàleg i acords. També farien falta a Madrid, però això no depèn només dels electors catalans. Això ens deixa en mans del PSOE. Però si els socialistes no són capaços d’escoltar el sobiranisme, es pot veure atropellat (ell, i qui gosi pactar-hi) per una marea que potser cap estudi demoscòpic està preparat per preveure. Una marea que votarà enfadada pels efectes de la repressió i per haver confiat, no sé si de molt bona gana, en el discurs del diàleg. És un error recurrent pensar que aquest és el país del seny -i prou.

Més continguts de