Més paradoxes sobre el litigi de Sixena
El litigi sobre el patrimoni artístic del Reial Monestir de Santa Maria de Sixena, a Osca, està lluny de resoldre’s. L’Aragó ha convertit la seva reclamació en una qüestió identitària, situant-se com a víctima d’un suposat espoli català. En aquest clima d’alta sentimentalitat i politització, i amb la via judicial empantanegada, sembla ja del tot improbable que es pugui situar el debat en el terreny artístic i tècnic, l’únic en què hi hauria marge per a l’entesa i la racionalitat. El context d’una Catalunya immersa en un procés sobiranista ha donat ales a una exigència que com més va més visceral es torna. Ahir mateix va tenir lloc al monestir aragonès, en un clima d’excitació i abrandament, l’obertura de l’exposició amb les obres tornades recentment pel Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Enmig de paraules gruixudes -el president aragonès, Francisco Lambán, va arribar a amenaçar d’exigir l’enviament de la policia al MNAC-, no va semblar que ningú s’adonés de les evidents deficiències tècniques de la instal·lació de les peces. A part que la llum va marxar tres cops al matí, el muntatge deixa molt a desitjar, tant com els arguments de les autoritats locals i regionals, que semblen, com a mínim, peregrins: l’alcalde de Sixena, Ildefonso Salillas, va assegurar, com a argument d’autoritat, que “l’aire salí” de Barcelona perjudica les pintures. En fi.
En aquest context, l’ARA ha destapat la desaparició, paradoxalment fins ara no reclamada, d’un altre conjunt de frescos que no són els de la sala capitular cremats durant la Guerra Civil i que, amb ple acord del cenobi, es van arrencar amb garanties i traslladar al MNAC, on s’han conservat i exhibit durant anys. No va passar el mateix, anys després, amb les pintures també murals de l’absis de l’església, que van ser arrencades sense permís -segurament als anys 50 o 60- i que no se sap on van anar a parar. En aquest cas sí que hi plana l’ombra d’una actuació delictiva. Però només ara l’Ajuntament de Sixena s’ha plantejat denunciar-ho davant la justícia. Més val tard que no mai i, tanmateix, tant la falta de zel demostrada fins ara amb l’absis com la precarietat amb què ara s’exhibeixen les obres vingudes de Barcelona contrasten amb l’obsessió per fer passar, en el cas de les obres conservades a Catalunya, als seus salvadors per espoliadors.
