LAINVASIÓSUBTIL

Més rondalles a la vora del foc

Sigui cert o no que el gust per la lectura es comença a inocular des del primer plor, per si de cas intento no deixar escapar cap oportunitat perquè les meves filles mamin literatura. Per això hem sigut a primera fila de totes les activitats familiars de la Setmana del Llibre que hem pogut. Als 5 anys gairebé tot és capaç de meravellar, i encara més una bona història ben explicada. Però sense el coixí del corrector (que de moment, millor o pitjor, encara tenen els llibres), hem pogut comprovar que alguns rondallaires “no donaven una”.

Sense el castellà al cap, costa descodificar l’expressió. Seria una cosa semblant a dir que “no donaven peu amb bola”. Sí, quan la mare de la sapastre protagonista li va dir “Filla, és que no dones una!”, els grinyols s’haurien d’haver sentit per tota l’avinguda de la Catedral. Ni tan sols es va apiadar de l’auditori afegint-hi un pronom feble per dissimular (“no en dones una”). Bé, no ens enganyem, no ho hauria fet més digerible. No cal dir que “tot es queia al terra” i que al final “es donaven un petó”. I txim-pum.

Vam comprar el llibre en qüestió, sí, perquè a les meves filles els va encantar. I, òbviament, a la lletra impresa les coses “cauen” i els petons “es fan”, i ni rastre de calcs gratuïts. No n’encertes ni una, no pares d’espifiar-la, la vesses, pixes fora de test, la cagues... T’ho miris com t’ho miris, injustificable haver de recórrer al castellà.

Esclar que els llegiré la història (sense castellanismes) tantes vegades com calgui: xalo llegint-los contes, i podríem dir que no ho faig del tot malament (sort que tinc un auditori consanguini molt agraït). Però res a veure amb els contacontes professionals, capaços d’atrapar la ment més dispersa. Ja que hi som: contacontes o rondallaires? A molts acceptar contacontes els sembla anar a remolc del castellà. La majoria de catalanoparlants no contem contes, els expliquem, però en alguns parlars sí que ho fan. Això sembla que dona legitimitat a contacontes (i el Termcat els recull tots dos). Però si la majoria el sentim forà i ens agradaria poder prescindir-ne, quina alternativa tenim? ¿ Rondallaire és factible? ¿Tenim prou força i moral per posar-nos d’acord i vehicular-lo sense semblar uns perepunyetes?

Tampoc ho vull semblar criticant els rondallaires, que fan una feina imprescindible i massa poc valorada. I és una llàstima que sent tan bons en l’art d’explicar contes el seu català, sovint, no estigui a l’altura. “No es pot tenir tot”, em diu un barrufet de les ulleres que sempre em ronda. Doncs en aquest cas el contradic: un bon narrador pot tenir un bon català, només cal posar-hi voluntat, o una empenteta.

Perquè no em diguin que només critico i no proposo: l’administració podria oferir cursos de català oral als oradors professionals i certificar d’alguna manera els més aptes. I demanar aquest certificat als que volguessin participar en esdeveniments com la Setmana del Llibre.

No funcionaria, em direu. Com tampoc funciona anar corregint els plançons. És per això que proposo anar a les fonts d’on beuen. Cada cop sembla més clar que, més que l’ensenyament i els mètodes d’estudi, l’adquisició d’una llengua passa pel contacte actiu, per la transmissió oral. ¿I quan estan més en contacte amb la llengua? A casa, i també a l’escola, esclar. Última reunió de l’AFA del curs passat: “El català d’alguns mestres és deficient, què podríem fer per millorar-lo?” (i no ho vaig dir jo, que consti). Friso per anar a la primera reunió d’aquest curs i debatre les propostes, però ¿n’hi ha alguna que no passi per trencar la convivència?

Etiquetes

Més continguts de