Publicitat
Publicitat

Mesquita de polígon industrial

El president de l’oratori Al-Furkan de Vilanova i la Geltrú defensa que els temples poden ser una vacuna contra la radicalització

L a porta metàl·lica de garatge per a camions, oberta, permet veure com els propietaris dels trenta-dos parells de sabates que reposen a les lleixes de l’entrada s’alcen, s’inclinen, s’agenollen i s’asseuen cíclicament sota la guia d’un imam. Els últims raigs de sol del dia il·luminen el mur exterior gris de la nau industrial reconvertida en oratori. Des de fora del recinte, l’única diferència amb els tallers i magatzems d’aquest polígon de Vilanova i la Geltrú que fa frontera amb Sant Pere de Ribes és un rètol que diu “Mesquita Al-Furkan”. Una tanca d’obra envolta la nau, armada amb càmeres de videovigilància. En un dels dos contenidors del davant dues esvàstiques de pam, una del dret i l’altra del revés, fan pensar que els que les van pintar ni tan sols sabien que tenien un oratori islàmic de parets netes a pocs metres.

Si l’exterior no desentona amb la resta del polígon, l’interior no hi té res a veure. A la sala central una catifa molsuda, vermella amb sanefes daurades amaga el so de les petjades de la trentena de fidels. Les finestres, quadrades des de fora, tenen un marc arabesc a l’interior càlid, de parets recobertes de fusta i amb columnes guarnides de prestatges amb llibres de cobertes de pell. La comunitat islàmica de Vilanova i la Geltrú s’ha gastat més de 800.000 euros per comprar i arreglar la nau per adaptar-la com a oratori, reconeix el president de la junta directiva que la gestiona, Youssef Aghbalou. Quan surt de la pregària de les 20.18, amb un gest seriós, es calça un parell qualsevol de les xancles que hi ha a la vora de la font on tots es renten el cap, les mans i els peus sempre abans de resar. Les sabates només se les tornen a posar quan han de sortir a fora. Abans de tornar a la sala que hi ha a la part de dalt de l’oratori per continuar l’entrevista que ha quedat a mitges amb la pregària, Aghbalou es dirigeix amb accent de Vilanova al fotògraf que fa gairebé un any que treballa en el reportatge sobre aquesta comunitat:

-Els ha molestat molt que els fessis fotografies durant l’oració. No volem que surti cap cara.

-No sortirà cap cara, tranquil.

-La gent ja no vol venir perquè diuen que sempre hi ha periodistes fent reportatges o gravant, i t’han vist fent moltes fotos. Abans a les oracions hi havia quatre línies [de fidels] i ara sovint només n’hi ha una.

-Tot el que tinc són plans generals, que no es preocupin, només volia que també es veiés la façana. Si vols t’ho ensenyo.

-Sí, però saben que les fotografies es poden ampliar i s’hi poden reconèixer les cares, i no ho volen. Ara quan parlàvem s’estaven queixant.

-Que no es preocupin, que no en publicarem cap on ningú els pugui reconèixer.

Fet l’avís, el president d’Al-Furkan puja a l’aula on els caps de setmana ensenyen àrab i religió a una quarantena de nens. L’habitació està acabada d’arreglar i per ara només hi ha una taula blanca al mig i algunes cadires. D’entrada, la conversa torna a les fotografies i Aghbalou alerta que han aturat tota relació amb periodistes i som una excepció. Estan cansats de ser el centre de massa mirades des dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Sobretot perquè no és la primera vegada que se senten en el punt de mira. Fa pocs mesos van sortir a les notícies de digitals unionistes i de dretes arran d’un acte que havia de fer a l’oratori l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i que es va frustrar precisament arran del ressò. A més, encara els pesa el mal record del rebombori que va comportar l’operació Xacal, fa onze anys, amb una vintena de detinguts per jihadisme que el 2011 van quedar tots absolts. Tot i això, Aghbalou insisteix que no hi ha conflictes amb els altres veïns de Vilanova. “En moltes mesquites hi ha hagut problemes petits, de joves que pinten portes i coses així, però aquí la gent hi ve tranquil·la i ens saluda com sempre”, explica. Destaca la concentració en suport de les víctimes que van fer a la plaça de la Vila l’endemà dels atemptats terroristes. “No hi érem tots, però sí la majoria”, diu. Tot i això, estan alerta per si despunta cap brot de racisme.

4.000 musulmans

A Vilanova i la Geltrú hi ha uns 4.000 musulmans, explica Youssef Aghbalou. El primer oratori, segons l’Ajuntament, el van instal·lar al barri de Mar el 1995 un grup d’algerians, marroquins i gambians. Després de l’operació Xacal, el 2007, van canviar de barri i van dur el temple al barri del Tacó. Però la comunitat va continuar creixent i a finals del 2012 van comprar la nau que avui fa de mesquita, a la confluència dels carrers de Roquetes i de la Fita, que no es va posar en marxa fins a l’any següent. En la pregària més important de la setmana, els divendres al migdia, s’hi solen reunir més de mig miler de fidels. Segons Aghbalou, a l’oració de l’esmorzar posterior al Ramadà hi van anar més de 2.000 persones, tantes que no hi cabien dins de la nau.

Al president de la mesquita, que només té 36 anys, se’l nota baldat després d’una jornada de feina al sector de la construcció i d’un accident de trànsit quan conduïa cap a l’oratori -l’han envestit per darrere-. N’ha sortit més il·lès que el seu vehicle i insisteix una vegada i una altra en la importància de la sala on es fan les classes d’islam i àrab per a nens. “Fins ara eren només els caps de setmana -diu-, però en començarem a fer també els dimarts i els dijous”. Es lamenta que la majoria dels fills de musulmans que han nascut aquí no coneixen prou bé l’islam. “I és un problema molt greu que no coneguin la seva religió, perquè llavors la comencen a buscar d’una altra manera, n’aprenen a internet”, afegeix amb to acusador. “A Google i a Facebook i a tot això hi pots trobar de tot, i comencen a barrejar l’islam amb creences que no ho són”, diu sense acabar de concretar.

Aghbalou reconeix que els menors de quaranta anys van poc sovint a l’oratori, però diu que els divendres al migdia, quan hi ha més gent, tant ell com l’imam es queden a parlar-hi després de l’oració. “Així els expliquem algunes coses sobre l’islam”, assegura. Insisteix que els que es radicalitzen ho fan “a fora” i que els membres de la junta d’Al-Furkan han de treballar per viure i no són policies “per anar darrere de tothom” i espiar què fan els joves amb el temps lliure. Per això considera que les classes de religió que fan són una vacuna per a la radicalització. “Molts joves es pensen que l’islam s’aprèn amb Google i a internet, entren en webs i xarxes socials i es comencen a radicalitzar sense voler-ho ni adonar-se’n”, assegura.

Aghbalou és especialment crític amb alguns corrents de l’islam. “La majoria dels que es fan salafistes o wahhabites no fan cas de l’islam real, que diu que s’ha d’estar bé amb la gent”, explica. El salafisme, una interpretació massa rigorosa dels antics credos islàmics, s’ha vinculat sovint al jihadisme. El wahhabisme, per la seva banda, és una orientació particular del salafisme que pretén tornar l’islam a l’època del profeta Mahoma i rebutja tant els erudits com la tradició posterior. Per a ell, aquestes interpretacions són una perversió de la seva religió. “L’islam no va arribar per als musulmans, va arribar per a tots els homes, i l’Alcorà diu que el musulmà no ha de fer mal ni amb la llengua ni amb les mans”, insisteix. A més, afegeix que un no pot “agafar el que vulgui de l’Alcorà” i oblidar la resta, perquè “si fas això arribes a la jihad i no saps què és”. Explica que la jihad és una guerra contra un contrari conegut per defensar un territori propi d’una invasió. “Si venen d’un altre país a matar a tothom has de lluitar, no pots girar-t’hi d’esquena, això sí que és la jihad”, explica. “Però molts agafen trossos que els van bé i ho barregen tot i no saben de què parlen -insisteix-. L’Alcorà és difícil i se n’ha de saber per entendre’l bé”.

El racisme, els comentaris contra els nens musulmans, els considera un caldo de cultiu per a la radicalització. “Tinc un fill que a vegades se’m queixa perquè alguns companys li diuen «moro» -diu Aghbalou-, i li explico que no n’ha de fer cap cas, però si uns pares no escolten un nen així, i no sap res de l’islam, després que algú el radicalitzi pot ser molt fàcil”. Assegura que els ajuntaments haurien d’ajudar les comunitats musulmanes, però el president de l’oratori de Vilanova no es planteja seriosament que l’islam es pugui ensenyar a les escoles, ho considera parlar per parlar. Per a Aghbalou, no cal que a les escoles s’ensenyi religió; de fet, ho prohibiria, diu. Considera que n’hi hauria prou que fessin alguna visita als temples de la seva zona i els mestres mostressin als nens on poden anar si volen aprendre la religió de la seva família.

Per explicar totes aquestes idees sobre l’islam als joves, Aghbalou ha d’aconseguir que s’acostin a l’oratori, situat a uns vint minuts a peu del centre i de l’estació de tren de Vilanova. És on la comunitat islàmica va aconseguir un local prou gran per acollir-los després de recollir diners per comprar-ne un des del 1998. La precarietat ha de dificultar les coses per força, afirmava el polític i economista Andreu Mas-Colell en un article en aquest mateix diari. “Si els fem resar en magatzems i garatges no ens ha d’estranyar que els imams siguin els propis de magatzems i garatges”, va dir. La manera com es trien els imams dels oratoris no sembla reglada enlloc. Aghbalou ho explica sense problemes:

-Les juntes directives de les mesquites decideixen qui fa d’imam. I quan en cal un la majoria trien algú que té l’Alcorà molt captat, però això no és suficient.

-Per què?

-Perquè també cal parlar amb la persona que vol ser imam, saber què pensa de l’islam, veure’l fora de la mesquita i aprendre com és.

-Però d’on surten les persones per fer d’imam?

-Ells van a les mesquites, a demanar feina.

-Com podria fer jo en altres mitjans si em quedés a l’atur?

-Exacte. Però nosaltres abans d’agafar l’imam que tenim ara vam recollir els seus papers, vam fer una prova d’oració, vam tenir-hi unes converses i vam donar els seus papers a la policia secreta per preguntar si podia ser imam. I ens van dir que podíem estar tranquils i el podíem contractar. Ja ho havíem fet amb l’anterior, també.

-Sou més estrictes que d’altres.

-Sí. ¿Com pot ser que l’Abdelbaki [es Satty] acabés fent d’imam? Això s’ho ha de preguntar la policia. Va anar a Ripoll a buscar una mesquita petita. Segur, no podia anar a una mesquita gran per si algú el reconeixia i avisava la gent de Vilanova.

L’imam de Ripoll i Vilanova

Després d’aquesta referència críptica a l’home que podria ser el líder de la trama terrorista dels atemptats de Barcelona i Cambrils, Aghbalou explica per què Abdelbaki es Satty no era ben vist a Vilanova i la Geltrú, on va viure durant uns anys. Reconeix que Es Satty hi havia fet d’imam en un oratori anterior a l’actual, a principis dels 2000. Però assegura que ell llavors no formava part de la junta i que els membres de la comunitat amb qui han parlat diuen que no ho recorden. Sí que recorden, però, quan va tornar “el 2007 o el 2008” i que, com que havia fet d’imam, va dirigir dues oracions del Ramadà. “Era perquè el veiés la gent”, afirma Aghbalou. Es Satty va anar explicant que llavors es dedicava a fer mudances entre el Marroc i Catalunya i va aconseguir que alguns membres de la comunitat el fitxessin per dur mobles i altres objectes. “Però va enganyar a tothom -explica el president de la mesquita-, es va quedar tots els diners i els mobles i va desaparèixer”.

Va ser precisament el 2007 quan van multar Es Satty amb 4.600 euros a Granada perquè conduïa un vehicle cap al Marroc amb 1.500 quilos d’excés de pes: duia ferralla per vendre-la. El gener del 2010 va tornar a tenir problemes amb la llei, el van arrestar a Ceuta per tràfic d’haixix i el van condemnar a quatre anys de presó. S’hi va estar fins al 2014. Abans de tot això ja l’havien condemnat per dos delictes més, un de tràfic de persones i l’altre de lesions i, tot i que la Subdelegació del govern espanyol en va ordenar l’expulsió el 2014, la va esquivar. Un jutge la va descartar perquè el delicte de tràfic de drogues no era prou greu, feia cinc anys que no delinquia -quatre els havia passat entre reixes-, vivia aquí des dels 16 anys, “s’esforçava per integrar-se” i tenia un “evident arrelament laboral”, perquè havia cotitzat sis anys.

Després de l’estafa els musulmans de Vilanova el buscaven, i Es Satty no hi podia tornar. “Tampoc podia tornar al seu poble al Marroc perquè allà també el buscaven”, afegeix Aghbalou. Allà, diu, havia cobrat a alguns veïns a canvi de fer-los contractes falsos perquè poguessin venir a Europa, però també els va enganyar. “Durant una temporada aquí es va dir que havia estat a Segur de Calafell, però no el van localitzar”, continua el president de la mesquita. “El 2011 es va saber que era a la presó de Castelló per un tema de drogues”, afegeix. “¿Com pot ser que després de tot això acabés fent d’imam?”, es torna a preguntar. Ho va fer, i es va estar prou temps a Ripoll per organitzar una trama terrorista que -si no hagués fallat per l’explosió accidental al xalet d’Alcanar on va morir preparant bombes- hauria pogut causar una massacre encara més desorbitada.

A més de les condemnes i les estafes, a Abdelbaki es Satty ja l’havien investigat per vinculació amb el jihadisme. Tal com ja va publicar aquest diari, la Policia Nacional, autoritzada per l’Audiència Nacional, li va punxar el telèfon el 2005 perquè tenien “sospites fonamentades” que estava implicat en el grup terrorista Ansar al-Islam. L’escolta va durar dos mesos i la Policia Nacional ho va deixar córrer perquè no va trobar res sospitós, tot i que sabien que no buscaven on tocava. “Entenem que té un altre número telefònic sense que de moment se’n tingui coneixement”, van dir en un informe, però aquest segon número no el van localitzar, o com a mínim no el van punxar.

L’efecte Xacal

L’any següent, el 2006, va esclatar l’operació Xacal, amb una vintena de detinguts a Vilanova, i el 2007 el jutge Baltasar Garzón va ordenar a la Guàrdia Civil que analitzés tot el material aconseguit en la investigació en què van participar els dos cossos policials. Es Satty vivia al mateix pis d’un dels arrestats i, entre el material obtingut de l’habitatge i l’escolta telefònica, la Guàrdia Civil va establir que no era parent d’un arrestat en l’operació, amb el mateix cognom que ell. No el van arrestar mai, tot i que, segons un testimoni, també havia viscut amb Belgacem Bellil, que havia anat a l’Iraq a combatre, on s’havia immolat i havia matat dinou soldats italians. Altres investigats van declarar que Abdelbaki es Satty havia fet d’imam a Vilanova. El jutge va descartar acusar-lo en la causa que estava oberta i l’operació Xacal es va acabar convertint en un fiasco quan el 2011 el Tribunal Suprem els va absoldre a tots, incloent-hi el presumpte líder de la trama, Mohamed Mrabet.

L’operació Xacal va causar un trauma a la comunitat musulmana vilanovina. “Va ser un cop molt dur -explica Aghbalou-, la majoria de fidels sentien vergonya”. Avui en dia molts dels detinguts el 2006 tornen a assistir amb normalitat a les oracions. “Quan els van detenir tothom ho va publicar, però quan els van deixar lliures ningú va dir que eren innocents”, es queixa el president de la mesquita. Ell té clar que l’absolució vol dir que no són culpables. Fins i tot ho pensa de Mrabet, que la investigació marcava com el líder del grup i que també va quedar absolt. Segons explica, només el van acusar perquè havia contractat el noi que es va acabar immolant a l’Iraq, per fer-li un favor i ajudar-lo a regularitzar la situació. “Si tu comets un delicte, oi que no té cap sentit que arrestin el teu cap? Doncs això”. “De Mrabet, des que el conec, tothom en parla bé perquè fa favors a tothom”, afegeix, i recorda que quan el van arrestar la comunitat va fer una col·lecta per ajudar la seva família. De fet, Aghbalou és un successor de Mohamed Mrabet, segons reconeix al cap d’una estona; havia sigut president de la seva mateixa comunitat islàmica, en una mesquita anterior. Tot i que els investigadors el van acusar de recollir diners per enviar-los a grups jihadistes a l’Iraq, Aghbalou assegura que els recollia, precisament, per comprar un local per instal·lar-hi un oratori, com van acabar fent el 2012.

A Aghbalou li estranya que després de la condemna per tràfic de drogues la justícia no expulsés Es Satty i el fes tornar al Marroc. Explica que sovint col·laboren amb els cossos policials i insisteix que han de treballar junts. Però també els recrimina que “s’han de deixar de rotllos i unir-se”. “Ara venen només els de la secreta de la Policia Nacional i dels Mossos -explica-, però abans també venia la Guàrdia Civil”. I afegeix: “Uns demanen una cosa i els altres una altra, i no es passen la informació, seria més fàcil que ho fessin”. “Ens hem d’unir tots perquè si no treballem junts vindran aquests terroristes de fora que volen fotre el món”, afegeix.

Abans l’oratori estava sempre obert, i fins i tot s’hi aixoplugava gent que estava de viatge, per exemple, explica. “Ara tothom reconeix que la majoria de mesquites estan molt controlades”, assegura. La junta directiva de la qual forma part va acordar mantenir-la tancada sempre que no s’hi hagi de fer alguna activitat, que sempre s’avisa abans. També hi ha càmeres de seguretat per si de cas “algú salta les tanques o ve a deixar alguna cosa que no sabem”.

El president de l’oratori d’Al-Furkan té plans de futur per millorar-lo: volen canviar la porta, afegir-hi dues finestres grans amb dos arcs i obrir una altra porta perquè tothom pugui sortir millor quan s’hi acumula massa gent. No és el cas d’aquest vespre, un dijous de setembre amb poca concurrència a l’última pregària. Poc abans de dos quarts de deu, amb la lluna plena enfilant l’horitzó, comencen a tornar a arribar els fidels. Deixen les sabates a les lleixes de l’entrada i es renten a la font baixa ornamentada amb mosaics abans de trepitjar la catifa de la sala de les oracions. A les 21.36, tal com es fa cinc vegades al dia segons horaris que canvien a partir de la sortida del sol, tornen a repetir el cicle d’alçar-se, inclinar-se, agenollar-se i asseure’s. Ho fan al ritme de les paraules en àrab de l’imam, que sonen com un lament fet cançó.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT