Mestres i professors, el pinyol del sistema

MARÇAL SINTES
MARÇAL SINTES Periodista. Professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (URL)

Si no volem acabar sent un país econòmicament dependent del turisme -turisme de sol, platja i preus de saldo-, cal, entre altres coses, que tinguem un ensenyament excel·lent.

Els treballs manuals poc qualificats continuaran perdent valor. No podem competir, en aquest sentit, amb altres països i tampoc amb un procés d’automatització i robotització que tendeix a accelerar-se. Les feines poc qualificades aviat estaran tan mal pagades que no permetran construir un projecte de vida que valgui la pena. Augmentaran els aturats i aquells que, a desgrat de tenir feina, no disposaran dels recursos necessaris. Tindrem treballadors i famílies treballadores pobres que no podran arribar a final de mes, com ja succeeix aquí i, de forma molt més acusada, en altres economies avançades.

És per raons econòmiques, però, més important, també per poder construir una societat millor i una democràcia de més gruix, de més qualitat, que ens convé, que resulta urgent, prendre mesures per millorar el nostre ensenyament. Dir sistema d’ensenyament no és sols una manera de parlar. L’ensenyament és un tot absolutament integrat, relligat entre si. Qualsevol cosa, bona o dolenta, que ocorri en una de les seves dimensions afecta i condiciona les altres. Per exemple: sense una millora en l’ESO i el batxillerat, és molt difícil que millori el nivell de l’ensenyament universitari.

A desgrat que l’ensenyament és un sistema, un conjunt, no podem actuar sobre tot ell al mateix temps, no podem fer-ho tot alhora. Cal fixar prioritats, és a dir, incidir en aquells aspectes que poden tenir més impacte sobre el nostre nivell formatiu d’infants i nois i noies, l’ensenyament preuniversitari, actualment massa per sota dels països europeus capdavanters.

El moment més transcendental, el pinyol fonamental de l’ensenyament, de l’acte pedagògic, és el moment en què el mestre o el professor és amb els alumnes. Ens calen, en general, menys alumnes per aula, reduir la ràtio. És cert. Però també, a l’altra banda, tenir els millors docents que sigui possible, cosa que passa per adoptar mesures per millorar la seva preparació inicial, així com mecanismes de reciclatge professional continuat.

Parlar del nivell dels mestres i professors no és popular, al contrari: té quelcom de tabú. No solen fer-ho ni els mateixos professors ni, per exemple, els sindicats. Tampoc en parlen gaire els responsables polítics, tot i que, en privat, ho puguin verbalitzar (de fet, la primera persona que em va fer parar atenció a aquesta qüestió -tan central i tan poc debatuda- va ser una consellera del ram). Fa uns dies ho apuntava en una entrevista Palma García, guardonada, amb altres col·legues seus, amb el Global Teacher Award 2019. Quan se li pregunta què falla en el sistema educatiu, respon que necessitem “professionals molt formats”. I afegeix que cal que a les facultats de ciències de l’educació exigeixin una nota alta per entrar-hi.

Hi estic d’acord, en la mesura que, com deia, estic convençut que sota un munt de capes de condicionants estructurals, i més enllà de múltiples factors, el mestre o professor és la peça essencial del sistema. És per això, per exemple, que tots recordem els professors que ens van marcar. Desitjar docents més ben formats no és anar contra aquests professionals, al contrari. És ser conscients del valor clau i insubstituïble del seu rol.

Però no sols es tracta de la formació dels mestres i professors. Per fer bé la seva feina convé que disposin de més recursos. Sous més alts -i probablement de períodes de vacances més curts-, menys estudiants per aula, formació continuada i entorns que els situïn en el centre del projecte educatiu.

D’una banda, sembla com si la família contemporània en força casos hagués delegat -o subcontractat- pràcticament del tot la funció no sols d’ensenyar, sinó també d’educar. Així, es veu les escoles i els instituts com a mers prestadors de serveis. Com a tals, se’ls exigeix resultats de la mateixa forma que reclamem si un mecànic ens ha arreglat malament el cotxe.

Els docents han de recuperar el respecte i l’autoritat, i també la confiança de les famílies i la societat, que, amb el pas del temps, han anat perdent. Tal volta per una mena de complex de culpa, els pares tendeixen a sobreprotegir i a viciar la canalla, fins a nivells a voltes ridículs, i en detriment dels docents. Ho expressaré gràficament. Fa trenta anys, si un mestre o un professor telefonava a casa d’un alumne perquè s’havia comportat malament, el problema -i gros!- el tenia l’infant o el jove amb els seus pares. Ara, massa vegades, si un professor fa això mateix el problema -també gros i també amb els pares-és per al professor.

Més continguts de