Mestres de la tortura
TVE ha substituït l’exitós MasterChef per un altre talent show, aquesta vegada centrat en el món de la moda. Maestros de la costura, amb el prestigiós modista Lorenzo Caprile com a figura rellevant del jurat, busca la nova revelació en disseny de moda entre una colla de concursants que, més enllà de competir en talent, semblen rivalitzar també en excentricitat.
El programa és un calc de MasterChef pel que fa a les dinàmiques del joc, en què han substituït els fogons per taules de planxar i els estris de cuina per capses de cosir. El plató és el mateix però ambientat en el món tèxtil i han reemplaçat el supermercat per una merceria gegant. Ara les proves no es presenten davant del jurat dins d’un plat sinó que es col·loquen sobre un maniquí. La distribució dels concursants, els procediments de participació i fins i tot la realització és idèntica a MasterChef.
Ara bé, ni el resultat televisiu ni, per tant, l’audiència són els mateixos. Quan els concursants tallen la tela i cusen les peces no s’aprecia bé visualment el procés d’elaboració perquè només veus roba arrugada. No es veu si el concursant ho està fent bé o malament, ni si ho està fent millor que un altre. L’espectador és aliè a la competició, no pot exercir d’observador perquè no constata res. Per entretenir, inclouen, per exemple, un vídeo explicatiu de com es fa el patronatge d’una determinada peça de roba. Aquest dilluns ens explicaven el procés per tallar i cosir una faldilla prisada. I, no dubto que hi hagi persones interessades en aquest coneixement, però no és popular. Et pots interessar per un plat de cuina perquè qui més qui menys es posa davant dels fogons en algun moment, però ¿qui carai confecciona una faldilla prisada avui dia?
El programa, a més, té problemes de realització. Un cop el jurat valora les peces, no hi ha cap mena d’habilitat per mostrar-te el modelet. Si hi ha un dilema entre els participants, t’ensenyen la polèmica i les seves cares però no el vestit que han confeccionat. No es relaciona bé i amb facilitat l’autor amb la seva creació.
A sobre, hi ha criteris del concurs que no estan definits i semblen improvisats. Per exemple, si competeixen dos equips de participants, el grup que guanya -per absurd que sembli- té un càstig i ha de passar la prova d’eliminació. L’estratègia sembla poc coherent.
Malgrat tot, el que et fa canviar de canal és alguna cosa més insubstancial: tant els membres del jurat com els concursants no paren de rondinar i gemegar. El programa no traspua alegria ni divertiment. L’estrella del programa, Lorenzo Caprile, és viperí i feridor més que pedagògic, i no transmet aplom ni prestigi sinó altivesa. Bona part dels concursants són fleumes i repel·lents. Un d’ells es queixava que el programa, més que per mestres de la costura semblava ideat per mestres de la tortura. La tortura televisiva és aguantar-los a tots plegats.
