OPINIÓ

Micromasclismes

Fa pràcticament un any escrivia en aquest mateix diari que la violència contra les dones és un símbol innegable de la desigualtat de gènere existent en la nostra societat i una de les formes de discriminació més injustes que es poden donar, i que, en conseqüència, hauria de ser un dels punts fonamentals en qualsevol agenda política, allunyant-lo de lluites partidistes i d’austeritats pressupostàries. Sovint i erròniament identificam aquesta xacra social amb les seves formes més extremes, i així ho veiem cada dia als mitjans: dones assassinades a mans de les seves parelles o exparelles, algun reportatge sobre la violència masclista que afirma que se'n pot sortir o les polèmiques declaracions d'algun representant públic que protagonitzen durant un breu lapse de temps les xarxes socials i les tertúlies televisives.

Aquest estiu, per exemple, hem viscut, entre d'altres, l'execrable crim de dues joves a Conca a mans de l'exnovii d'una d'elles, que ha aixecat molta polseguera i ha facilitat combustible a uns informatius (i a un públic) sempre àvids de crònica negra. Però per explicar aquest crim no basta d’etiquetar el presumpte assassí com un psicòpata violent i calculador que no va poder acceptar una ruptura sentimental; hem d'aprofundir més en l'anàlisi per corroborar que darrere aquest assassinat, i darrere qualsevol agressió a una dona pel simple fet de ser-ho, hi trobam el masclisme que per desgràcia impera en la nostra societat. Això no vol dir que no haguem avançat molt en la lluita contra la violència masclista ni que, afortunadament, el que es considerava un “problema domèstic” que s’havia de solucionar dins l’àmbit familiar no s'hagi situat, de manera més o menys adequada, en l'agenda política.

No obstant això, encara queda molt de camí a recórrer i una de les passes fonamentals és acabar amb el que en els darrers temps s'anomenen micromasclismes, formes d'assetjament masclista més freqüents i de menor intensitat que les que surten als telenotícies però que són el reflex de la desigualtat de gènere que esmentava abans i que resulten tan perjudicials per al benestar de les dones com altres formes aparentment més greus de maltractament.

Fa estona que seguesc un bloc que es diu precisament així, ‘micromachismos’, i que es defineix com un espai per rastrejar i denunciar els masclismes quotidians i tantes vegades normalitzats. En el bloc hi trobareu testimonis de dones ignorades o menystingudes en el seu entorn laboral, situacions que malauradament molts qualificarien de beneitura o publicitat que ens hauria de fer avergonyir a tots, però potser el més interessant, i el que demostra definitivament la tesi del masclisme consolidat, són els comentaris que fan no pocs usuaris a les notícies publicades, titllant les dones (i homes) que hi escriuen d'exagerades, quan no directament d'histèriques “feminazis” que per tot veuen signes d'una inexistent dominació masculina. Us convid a fer-hi una ullada i a expressar la vostra opinió.

En l’àmbit laboral, per exemple, diversos estudis han demostrat que les dones són les principals víctimes d'assetjament en el treball, de discriminació per motius de gènere i d'assetjament sexual. No obstant això, una gran proporció de la població creu que els esdeveniments “d'alta intensitat”, com l'assetjament sexual, són inacceptables, mentre que altres, com l'ús continuat de llenguatge masclista, es consideren menys problemàtics, encara que aquests micromasclismes poden tenir, segons un recent estudi, un efecte acumulatiu en el temps i que l'impacte negatiu d'aquestes accions no es limita a impedir la progressió professional de les dones, sinó que també pot tenir un efecte negatiu sobre la seva salut. Els acudits masclistes o el llenguatge sexista que es dóna en un percentatge molt elevat de centres de treball entrarien dins aquesta categoria.

En definitiva, i com s'afirma al bloc que us he comentat, els micromasclismes hi són, encara que de vegades no vulguem veure'ls o preferim minimitzar la seva importància. Aquestes situacions quotidianes i sovint acceptades, als carrers, als centres de treball, als bars, a les botigues o a les nostres pròpies cases, no són més que el reflex del masclisme que continua marcant el ritme de la nostra societat i contra el qual cal lluitar no només sortint al carrer a cridar prou quan una dona mor assassinada pel simple fet de ser-ho o exigint a les administracions més mitjans per assolir la imprescindible igualtat, sinó aixecant la veu cada cop que algú proper, familiar, amic o company de feina, faci un comentari sexista o protestant davant determinats comportaments que no fan més que perpetuar una desigualtat inacceptable en una societat que s'autoanomena moderna i democràtica.

 

 

Més continguts de

El + vist

El + comentat