El Migdia de França amb Catalunya
Tria J.M. CasasúsDurant la primera setmana del règim novell, la premsa parisenca, d’acord amb l’ambient propici format pels camaleons de l’Action Française i per alguns centenars d’esnobs antidemocràtics, no solament mostrà el seu desafecte al govern català i al govern federal per mitjà de llargues informacions que acollien amb simpatia interessada el Borbó, ans per la publicació de notícies desfavorables a llur consolidació. Sense arribar a l’estúpida parcialitat de la premsa italo-feixista i de la premsa de dreta alemanya, la premsa francesa del Nord es comportà davant el fet català, davant el fet espanyol, amb una incorrecció en la qual és difícil que el nostre poble, generós -i tant!-, incorri. [...] Hom parlà, aleshores, hom parla encara avui, de l’“hostilitat francesa”. Som justos, però? Des del punt de vista de la terminologia oficial i corrent, no. Si per premsa francesa entenem no solament la que surt a la terra dels francs en llengua d’“oïl” ans també la que es publica, en la mateixa llengua, al Sud de la Gàl·lia o terres d’oc, havem estat injustos en la nostra acusació. Puix que, salvant rares excepcions -per exemple alguns diaris d’ultradreta com L’Éclair de Montpeller-, la premsa francesa del Migdia no solament ha estat des del primer dia al costat de Catalunya i del seu govern nacional, al costat de la República federal espanyola i de les democràcies peninsulars, sinó que alguns d’ells han considerat la causa de Catalunya i la de la República com a pròpies. [...] Traduïm, per exemple, aquests paràgrafs d’un article de Roger Barthe titulat Oh cors generosos del Migdia! Visca Catalunya! : “L’atenció dels meridionals es fixa particularment en els esdeveniments catalans. És sabuda la fraternitat ètnica que uneix occitans i catalans. Això explica moltes coses. Catalunya, gràcies a la Revolució, ha afirmat d’una manera definitiva la seva personalitat nacional. Hom considerava els catalans com a separatistes intransigents. El coronel Francesc Macià, amb tot, ha acceptat de transformar la República Catalana en Generalitat de Catalunya. I s’ha declarat Federalista. Catalunya és el país més ric de la Península Ibèrica. Catalunya posseeix, de fa molts segles, una civilització original que s’expressa en una llengua que no és pas la castellana i que és, precisament, un parlar d’oc. Saludem, doncs, com a meridionals conscients, l’adveniment de la Generalitat de Catalunya. Ens hi uneixen lligams poderosos. Els nostres mitjans d’expressió lingüística són els mateixos: llenguadocià, provençal, català són dialectes d’una idèntica llengua comuna. I és sempre bo, i de molt profit, trobar en un poble germà lligams de coratge, d’independència i de tenacitat”. [...]
