17/09/2012

Millor lliures

2 min
Recollida de firmes del PP contra l'Estatut del 2006.

L'endemà de l'11-S vaig anar amb uns amics a escoltar Paul Auster en una llibreria de Washington. Vam acabar sopant al restaurant del costat i, a la sortida, assegut a la terrassa... hi havia mister Auster, fumant tot sol, gaudint de la pau temperada de les darreres nits de l'estiu. Vam treure-li una edició catalana de Sunset Park i mentre la firmava ens va preguntar espontàniament: "Hum, què va passar ahir a Barcelona, a la manifestació del milió i mig de persones?" Catalunya és sota el focus mundial. Bé doncs, i ara què?

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Més aviat que tard, els catalans serem convocats a les urnes. I llavors caurà sobre nosaltres la mare de totes les campanyes. A Espanya funcionarà la clàssica divisió del treball: la dreta/ultradreta ens crisparà, la Corona ens afalagarà (en català) i la progressia dirà allò de "l'impossible encaix constitucional de la secessió" (en realitat, no hi va encaixar ni l'Estatut retallat del 2006). I, en el front exterior, l'estat espanyol desplegarà el seu arsenal diplomàtic perquè Europa ens giri la cara.

No volen que marxem, però no sabem ben bé per què. Encara ningú no ha contestat de debò la més senzilla de les preguntes: per què s'oposen a una Catalunya independent? Les raons sentides fins ara van a la columna testicular del "perquè no", reflex d'un temps pretèrit imperial o d'aquell tipus de marit que es nega al divorci "perquè ets meva". I ens fan els comptes, fingint una preocupació que no senten per la viabilitat econòmica d'una Catalunya sobirana. En realitat, però, és exactament al revés. El que els amoïna, a part de la imatge al món, és quedar-se sense l'aportació econòmica de Catalunya. Però això no ho expliquen ni als seus votants ni als seus lectors.

Però més important que el fet que Madrid no jugui net amb els arguments és com jugarà Catalunya amb els seus. En el front exterior, buscant l'encaix a Europa. Explicant que això no és la insolidaritat catalana davant la crisi d'Espanya, ni l'emoció catalana contra la raó espanyola, sinó que si alguna cosa ha representat l'11-S del 2012 ha estat una resposta a un llarg procés d'exclusió que ha acabat per carregar-nos de raons. Perquè, sent veritat que la independència s'ha col·locat fa relativament poc al cor del debat social, també ho és que una part important d'una societat com la catalana no faria aquest salt endavant per un rampell, no ho faria si no sentís en el fons del seu cor que ja en té prou de viure econòmicament i nacionalment estressada.

Però de tots els fronts argumentals, el més important és i serà l'interior. Hi ha catalans que temen que en una Catalunya sobirana se sentirien estrangers a casa o que, per raons de feina o de negoci, el nou estat els perjudicaria. Els favorables al sí hauran d'explicar-los bé que defensen la independència com el passaport cap a una societat més justa i més pròspera. Que on ha fracassat Espanya, que és integrant, Catalunya hi ha tingut una traça considerable, fins i tot quan no ha disposat d'escola ni tele, quan la seva llengua ha estat prohibida i la seva bandera perseguida. Que mentre els estovaran i els espantaran amb el #mejorunidos, la Catalunya que treballarà pel seu futur afirma, com tots els pobles del món, que #mejorlibres.

stats