Millor ser sincer que espontani

Trobo millor ser sincer que ser espontani. Ens han volgut fer passar l'espontaneïtat com a virtut semblant a la veritat, però quan bategem com a "espontani" el paio que surt en pilotes a interrompre partits de futbol ja mostrem la part més grotesca de ser espontani. Quan diem el primer que ens passa pel cap no diem exactament la veritat, ni tan sols la nostra veritat. Diem, literalment, això: el primer que ens passa pel cap. Per què, doncs, tendim a creure que és més veritat el que dius espontàniament que el que dius després de donar-hi unes quantes voltes? Perquè quan hi donem unes quantes voltes, sovint decidim ser estratègics, i no dir tota la veritat. Per tant la solució no és ser més espontanis, sinó més sincers. És a dir, rumiar-ho, i després dir el més semblant a la nostra veritat. És el clàssic "sigues tu mateix", però no en la versió salvatge, sinó l' educada. Pensament i no impuls. O sigui: reflexiona, dóna-hi voltes, i després sigues el màxim de sincer. Com més gent reflexiva i no espontània aprengui a mullar-se més aprendrem a situar l'espontaneïtat irrefrenable al lloc que li correspon: entranyable en els nens i més aviat patètica en molts adults. I aprendrem a estimar la naturalitat amb què les persones educades no diuen el primer que els passa pel cap sinó el segon, afegint-hi intel·ligència sense treure-hi sinceritat. La veritat ben reflexionada té sempre una mica més de veritat.