Atur: de problema a oportunitat

El nou govern de la Generalitat haurà d’afrontar pocs reptes més importants

Hem travessat un període amb un nivell d’atur horrorós perquè no hi havia prou feina; aquest ja no és el problema.

És cert que, d’acord amb l’Enquesta de Població Activa, a Catalunya encara hi ha 459.000 aturats, que representen el 12% dels que declaren que volen treballar, i que aquest 12% és una proporció superior a la de qualsevol país del nostre entorn excepte Espanya i Grècia. És cert que, a més d’aquests 459.000 persones que declaren que no treballen en absolut, hi ha molts catalans que treballen menys hores de les que voldrien. Tot això és cert, però ens equivoquem si només ens centrem en el drama dels aturats.

Per encertar, hem de considerar, a més, que a Catalunya falten molts treballadors, i no em refereixo només als llicenciats universitaris STEM (o sigui, en ciències, tecnologia, enginyeria i matemàtiques), dels quals tot el món occidental n’és deficitari.

Ja fa anys que els nostres industrials es desesperen perquè no troben tècnics de grau mitjà per a les seves plantes: els centres de formació de les associacions empresarials han de fer mans i mànigues per trobar alumnes (i per retenir-los fins a l’acabament del curs). Falten especialistes de tota mena: manufacturers, logístics, carnissers, peixaters... fins i tot a la construcció tornen a escassejar operaris qualificats.

Com és possible que els empresaris no trobin treballadors havent-n'hi tants a l’atur? Una manera molt simple de copsar-ho és comparar la formació dels que s’estan ocupant amb la dels que no ho estan fent.

En els últims quatre anys Catalunya ha guanyat 343.000 llocs de treball. D’aquesta xifra, gairebé 7 de cada 10 (68%) han estat ocupats per persones amb una titulació superior (universitària o FP de grau superior), dos de cada 10 (18%) per una persona amb un FP de grau mitjà, un de cada 10 (8%) per un batxiller i menys d’un de cada 10 (6%) per una persona que té com a màxim l’ESO.

La situació a què ens enfrontem no és de falta de feina, sinó de falta de qualificació dels aturats

En canvi, dels 459.000 que estan a l’atur, més d’un de cada dos té com a màxim l’ESO (52%). Un de cada dos, quan dels llocs de treball que estem creant menys d’un de cada deu demanen aquesta formació!

La situació a què ens enfrontem no és, doncs, de falta de feina, sinó de falta de qualificació dels aturats. Per tant, no es tracta d’aconseguir reduir la taxa d’atur fent que els aturats trobin feina del que sigui. Si creem feines mal pagades per a treballadors poc formats haurem desaprofitat l’enorme potencial que tenim al davant.

Del que es tracta és d’aconseguir que els aturats aconsegueixin una bona feina, que els empresaris que necessiten especialistes els trobin i que la productivitat del país (i, per tant, la prosperitat de tothom) augmenti.

No és un repte fàcil, però el nou govern de la Generalitat n'haurà d’afrontar pocs de més importants.

Per triomfar-hi no cal més que seny i perseverança. Heus aquí tres directrius que em semblen imprescindibles:

1. Focalitzar la responsabilitat. L’any 2000, el nou govern de la Generalitat es va proposar que la universitat i la recerca catalanes fessin un salt. Va crear una agència específicament dedicada a aquest objectiu: primer en forma de comissionat (dependent de Presidència, i, per tant, independent del departament d’Ensenyament) i després en forma de conselleria; va fitxar un primera espasa, Andreu Mas-Colell, i li va donar més marge d’actuació que diners. Al cap d’una dotzena d’anys, els resultats ja eren prodigiosos.

Des de fa molts anys, en canvi, la responsabilitat de formar professionals per a la nostra economia està dispersa entre els departaments d’Ensenyament (formació professional) i de Treball-Empresa (formació ocupacional). Tots els experts saben que aquesta organització és ineficient, però la presidència de la Generalitat mai no hi ha imposat una solució.

2. Prestigiar. Ja és un clàssic parlar de la manca de prestigi de la formació professional i és un clàssic imaginar maneres d’augmentar-lo. Tanmateix, i com molt encertadament denunciava l’associació d’exrectors de les universitats públiques en el seu primer comunicat, no podem pretendre que els estudis professionals tinguin prestigi si els graus superiors no s’imparteixen en universitats –com arreu d’Europa– sinó en instituts d’ensenyament secundari.

3. Pressionar. Si l’escolarització no fos obligatòria, el nivell educatiu del país seria més baix del que és. Pel mateix motiu, si volem que els nostres aturats es reciclin, no sols se’ls ha de donar l’oportunitat de fer-ho, sinó que també se’ls ha de pressionar perquè ho facin. Per fer-se una idea de com se les gasten en altres països més endreçats, només cal recordar que a Suïssa un dels requisits per tenir dret al subsidi de desocupació és tenir l’ESO, un títol que ben bé l’11% dels nostres aturats no tenen.

Més continguts de