Qui mana, paga; qui paga, mana

La crisi del covid-19 tindrà un impacte brutal sobre les finances públiques espanyoles. Una part serà el cost de la crisi pròpiament dita: la despesa sanitària extraordinària i el cost fiscal derivat de la pèrdua d’activitat econòmica durant el confinament. Però la part més important tindrà lloc després. Sobretot per la caiguda del turisme, que reduirà els ingressos fiscals i augmentarà les prestacions d’atur durant molt de temps.Per fer front a aquest impacte, aquests dies estem discutint tres opcions. La primera consistiria en la creació massiva d’euros per part del Banc Central Europeu i la seva transferència als estats de l’eurozona perquè puguin fer front al cost sanitari (personal, equipament), social (ERTOs, ajuts als més necessitats) i fiscal (caiguda de la recaptació) de la crisi. El govern britànic acaba d’anunciar que aquesta serà la seva opció, de manera que el Banc d’Anglaterra crearà lliures que transferirà al Tresor britànic.La segona solució serien els coronabons, defensats pels governs espanyol, italià i francès, entre d’altres. D’acord amb aquesta solució, els estats membres de l’eurozona emetrien deute consorciadament per absorbir estalvi privat i es repartirien els imports recaptats. Com en el cas anterior, cada estat disposaria d’uns recursos que podria administrar com volgués. A diferència del cas anterior, aquests diners haurien de ser retornats un dia o un altre, de manera que si un estat no fos capaç de fer-ho, els altres l’haurien de suplir, i és per aquest motiu que els estats més solvents –Alemanya, Àustria, els Països Baixos– s’hi oposen.[[QUOTE_BEGIN]]Els estats atacats per la pandèmia no tenen un problema de liquiditat que es pugi resoldre amb crèdits[[QUOTE_END]]La tercera solució, que és la que de moment s’ha aprovat, és el Mede, que no deixa de ser un híbrid de les dues anteriors. Com en la primera solució, el BCE crea diners; com en la segona, els diners es presten a cada estat membre que els necessiti. A diferència de la primera solució, els diners s’han de tornar, la qual cosa satisfà els estats del nord, que creuen que a la llarga la creació de diners és inflacionista i acabaria perjudicant els seus estalviadors. A diferència de la segona, cada estat és responsable dels diners que rebi, i els ha de tornar ell i només ell, la qual cosa també satisfà els estats del nord, que creuen que si la garantia fos comuna els estats del sud demanarien massa diners i no els administrarien de manera prudent.Hi ha arguments per defensar cadascuna de les tres solucions.D'una banda, Itàlia i Espanya argumenten que són víctimes d’una càrrega immerescuda i desproporcionada, perquè el virus va arribar aquí abans que allà i perquè els altres estats estan aprenent a gestionar la crisi en funció de les nostres experiències. De l'altra, argumenten, a més, que la Unió ha de ser un espai de solidaritat i que els països menys afectats han de compartir els costos amb els que ho han estat més.Per contra, els països del nord, implícitament, argumenten que “qui mana, paga”. Cada estat ha estat lliure d’afrontar la crisi sanitària com li ha semblat: uns han paralitzat l’economia més que els altres; uns ho han fet abans que els altres; uns tenien sistemes sanitaris més eficients que els altres. Si els estats han estat autònoms per combatre els virus, han d’assumir el cost de la seva estratègia, perquè si el cost fos compartit, a la propera crisi tots els estats optarien per l’estratègia més costosa.Per tant, els països del nord han imposat la tercera solució: hi haurà tants diners com es vulgui, però s’hauran de tornar. I per què són els països del nord els que imposen la seva solució? Perquè “qui paga, mana”: els països més solvents poden imposar condicions als que són insolvents perquè aquests no poden emetre deute per si sols a un cost raonable.La solució per la qual s’ha optat no és la millor solució. Els estats atacats per la pandèmia no tenen un problema de liquiditat que es pugi resoldre amb crèdits, sinó un problema derivat de la falta de producció, que seria molt millor afrontar creant i repartint diners. Com s’ha dit recentment, si alguna situació justificava els “diners-des-de-l’helicòpter” (que és com es coneix aquesta proposta en l’argot dels economistes), era la crisi del covid-19. Però aquesta solució només és aplicable a un estat nació, on qui crea els diners, qui els reparteix i qui fa front a les conseqüències és un únic estat, i l’eurozona és una associació d’estats autònoms, no un estat.Les conseqüències d’aquesta solució per a Espanya són clares: s’acosta més ràpidament el moment en què caldrà afrontar el problema de la insolvència de l’Estat. Pactes de la Moncloa? Sens dubte, però no per precaritzar més el mercat de treball, com es va fer el 1977, sinó per acostar la pressió fiscal a la dels països que ara ens imposen les regles.

ara.cat

ara.cat

COVID-19

Qui mana, paga; qui paga, mana

“Setge autonòmic a l’estat d’alarma de Sánchez”, portada de l''Abc'

‘Júlia’, d’Isabel-Clara Simó (1983)

Dilatar la campanya "sense llençar els calés”

Badi presenta un ERTO per salvar l’empresa

La moratòria d’hipoteques s’allarga fins al 31 de març