Pitjor que el franquisme

El judici pel cas Nóos ha confirmat els meus dubtes sobre la real voluntat de les institucions espanyoles per aplicar la llei per igual a tothom

Una tarda del 1971 l’aleshores jutge de Falset, un home moderat, assenyat i bonhomiós, va compartir amb el meu pare -amic íntim- la seva indignació per l’indult general que el govern acabava d’aprovar. El considerava un insult a la feina de tots els professionals que s’esforçaven a impartir justícia d’una manera equànime.

Tothom sabia la raó real de l’indult: des de feia mesos, estava pendent de celebrar-se la vista del recurs contra la sentència que havia enviat a presó un industrial per un cas de corrupció (el cas Matesa) que havia escandalitzat el país, i en què estaven imputats tres exministres, la complicitat dels quals semblava segura. L’última suspensió de la vista havia tingut lloc pocs dies abans. Franco ja havia concedit deu indults generals al llarg de la seva dilatada carrera, però l’excusa per a aquest era inconsistent: el 35è aniversari del seu nomenament com a Generalísimo. Encara que se n’havia dictat un pel 25è, no s’havia fet el mateix ni pel 30è ni pel 20è, ni pel 15è... Per altra banda, aquest era el primer que incloïa explícitament els delictes monetaris. L’indult va deslliurar l’industrial de la presó i els tres polítics del processament.

“De la llei a la llei” era la consigna dels reformistes, i si van tenir èxit va ser perquè els franquistes respectaven més la legalitat que les seves pròpies idees

En aquella època, la política m’importava poc, i encara menys tot el que es relacionés amb el franquisme, que em semblava una cosa tronada i més aviat ridícula. Si recordo l’incident és perquè em va sorprendre molt. El que em va xocar va ser la desproporció entre l’objectiu -salvar uns pocs caps- i el mitjà triat: treure de la presó milers de persones. Vaig comprendre que el franquisme no era tan arbitrari com em pensava, i que, per algun motiu, es veia obligat a respectar les lleis. Podia fer gairebé tot el que volgués, però no de qualsevol manera. Després, a la universitat, vaig haver d’estudiar que el franquisme es proclamava un “estat de dret” i vaig comprovar com des dels col·legis d’advocats es podia lluitar -heroicament- contra els abusos del règim gràcies al respecte d’aquest per les formes.

Aquesta observació em va explicar l’èxit de la Transició (un èxit que jo, en aquella època, no celebrava): Suárez i els seus còmplices van poder acomboiar el franquisme des de la tirania fins a la democràcia gràcies al respecte del règim per les lleis. Prenent com a base una determinada legalitat es van aprovar les lleis que la destruïen. “De la llei a la llei” era la consigna dels reformistes, i si van tenir èxit va ser perquè els franquistes respectaven més la legalitat que les seves pròpies idees.

Vint-i-quatre anys després, a Alemanya, dinava amb dos executius d’una empresa que estava visitant. La conversa va anar a parar a la crisi política i econòmica que vivia Espanya. Vaig assegurar-los que Espanya se’n sortiria molt bé. Per justificar la meva afirmació, vaig treure de la cartera un bitllet de banc. De pessetes. Vaig mostrar la firma que hi apareixia, la de l’exgovernador del Banc d’Espanya Mariano Rubio. Vaig dir que aquell home acabava de sortir de la presó, que també ho havia fet el president d’un dels bancs més importants del país i que hi acabava d’entrar “un director general de la Policia”. Vaig sentenciar que només els països molt seriosos envien gent important a la presó.

Potser jutjo benèvolament aquell franquisme, però no crec que s’atrevís a justificar dues decisions diferents sobre dos fets idèntics basant-se en l’especulació sobre les intencions de l’autor de l’un i de l’altre

Tot el que va passar a Espanya a partir d’aquell dinar em va anar portant a revisar progressivament aquella convicció. Durant més de vint anys, Mario Conde va resultar ser una excepció. Altres magnats van estalviar-se les condemnes a base de prescripcions, d’indults, de “doctrines” ad hoc i de benèvols períodes de gràcia per regularitzar situacions delictives. Quan va començar el judici pel cas Nóos ja era un escèptic, i el que hi he vist no ha fet sinó confirmar els meus dubtes sobre la real voluntat de les institucions espanyoles per aplicar la llei per igual a tothom. Sota el respecte a les formes s’endevina la voluntat de violentar la justícia.

Però el que no em podia esperar de cap manera és que les institucions violessin fins i tot les formes, allò que el tardofranquisme -el franquisme que jo vaig conèixer- no s’atrevia a fer: aplicar les normes de manera manifestament arbitrària, que és el que s’ha fet en la imputació dels membres de la mesa del Parlament que van votar a favor de deixar debatre un assumpte concret. Potser jutjo benèvolament aquell franquisme, però no crec que s’atrevís a justificar dues decisions diferents sobre dos fets idèntics basant-se en l’especulació sobre les intencions de l’autor de l’un i de l’altre. Almenys no ho va fer l’any 1971.

Des d’un principi vaig pronosticar que si l’independentisme no queia en el desordre, la violència o el ridícul, acabaria forçant l’estat espanyol a triar entre deixar de ser democràtic o permetre un referèndum. Però no sospitava que l’elecció li pugui acabar resultant tan fàcil.

Més continguts de