Missatges en una urna
Coneixem els resultats de la primera part d’un cicle electoral que a Catalunya tindrà dues o potser tres parts. Comencem a perfilar el panorama polític a Espanya, Catalunya i Europa dels propers anys, però no serà fins a la sentència del judici a l’independentisme i la posterior celebració d’eleccions que tindrem el quadre complet a Catalunya. De moment, però, tenim alguns missatges clars dels electors.
No han passat. L’espantall del govern de les tres dretes i la involució política i de drets que hauria significat, no ha tingut èxit. La dreta i l’extrema dreta s’han embolicat en un procés de fagocitació mútua que els porta, en conjunt, a insistir en l’autodestrucció. Quan el PP va abandonar la moderació amb Casado i es va abraçar a la ultradreta empès pel gir desacomplexat de Ciutadans, va firmar la derrota. Ara té al davant la travessia del desert i una lluita intestina per saber si es manté la línia de Casado, que ha portat el partit a uns resultats ruïnosos, amb aquest intent dels últims dies de donar alguna credibilitat al transformisme de jove conservador que intenta allunyar-se de l’extrema dreta. Casado pot sobreviure, o bé el partit implosiona i s’escindeix, es refunda i agafa un nou rumb, o bé directament s’esllangueix en benefici de la nova dreta de Ciutadans i la vella de Vox.
Èxit de Ciutadans a Espanya amb la capitalització del vot de dretes. Utilitzant Catalunya de trampolí, Rivera ha mostrat la cara de la crispació tan habitual aquí en el debat entre candidats i ha abandonat definitivament qualsevol ambigüitat. Ciutadans va néixer el 2006 com un partit de centreesquerra anticatalanista i fa només tres anys va tancar un acord amb Pedro Sánchez, tot i que no va prosperar. Des d’aleshores ha protagonitzat un viatge exaltadament anticatalanista, al qual ha sumat l’abstenció en la votació per l’exhumació de Franco, ha posat l’accent en la baixada d’impostos i ha acollit Vox. Rivera és avui el candidat de l’establishment per formar govern, però Pedro Sánchez intenta governar en solitari.
L’opinió pública espanyola porta anys preguntant-se què és Ciutadans i per què la percepció del partit és tan diferent entre Barcelona i Madrid. Ara podrà començar a respondre’s.
A les generals Ciutadans ha culminat l’estratègia de voler ser un partit frontissa a ser un partit hegemònic i ha quedat a poca distància del PP, a nou escons, a vuit dècimes i a dues-centes mil paperetes. A Catalunya no avança però a Espanya ha guanyat un 80% d’escons i un milió de vots respecte al 2016.
Destrucció continuada del sistema bipartidista tradicional. PP i PSOE sumaven el 84% dels vots el 2008 i ara són el 45%. Amb aquest triomf del PSOE, el partit més votat és més petit que mai amb un 29% dels vots.
El sistema de partits s’atomitza sense que la cultura de la coalició avanci; Sánchez sembla determinat a governar amb els seus 123 escons i amb el suport del PNB, que manté la marca del centredreta que compartia amb el món convergent. Perquè això es concretés, necessitaria l’abstenció d’ERC i un pacte amb Podem. Pablo Iglesias ja no demana ser vicepresident, i l’acord inclouria des d’un ministre com Jaume Asens fins a alguna incorporació d’independents, o fins i tot un acord sense entrar a govern si Pablo Iglesias s’empassa les intencions de Sánchez d’anar per lliure pactant a dreta i esquerra segons els temes. A banda de Catalunya, el gran fracàs és que no s’han aprovat pressupostos de l’Estat des de fa quatre anys.
Catalunya, diàleg sense claudicació. ERC guanya les eleccions a Catalunya i es reforça l’estratègia pactista dins de l’independentisme, que és la primera força. ERC necessita saber quin panorama s’obre després de la sentència i quina política està disposat a fer el PSOE amb els presos. Els republicans s’han beneficiat de la lectura realista dels errors del Procés i d’haver passat per la catarsi interna resistint com un bloc. El panorama a Catalunya necessita la segona volta de les municipals i les europees, que poden afavorir JxCat després de la nova cacicada de la Junta Electoral Central violentant els drets polítics dels exiliats Puigdemont, Comín i Ponsatí. També caldrà saber si els sobiranistes enfoquen amb unitat la resposta a la sentència, i si s’acaben convocant o forçant eleccions. Abans de les catalanes, ERC haurà hagut de mostrar la seva estratègia amb els pactes municipals especialment a Barcelona, on es veurà quina relació estableix amb el PSC i els comuns. Pel que fa al conjunt del sobiranisme, l’objectiu a curt termini no pot ser altre que governar bé i aconseguir guanyar totes les eleccions i amb una majoria sobiranista cada cop més gran.
