02/01/2018

Misteris i responsabilitats

3 min
La legislatura té l’origen en unes eleccions convocades amb la Generalitat intervinguda.

Em trobo amb una frase de la filòsofa belga Isabelle Stengers que va com anell al dit a la situació política en què ens trobem: “Només hi ha un veritable misteri: la resposta que som capaços de donar davant de les conseqüències del que hem provocat”. Efectivament, aquesta és la incògnita catalana. Què passarà? És difícil de contestar, no tant pels resultats electorals, que en principi dibuixen una majoria parlamentària clara sense opció alternativa; ni tampoc pel camí a seguir, perquè fa la impressió que els partits independentistes han entès que toca un canvi d’estratègia i de ritmes; sinó per les peculiars circumstàncies en què neix la legislatura.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

L’origen ja és irregular: unes eleccions convocades pel govern espanyol amb la Generalitat intervinguda, encara que l’independentisme les hagi legitimat amb la seva decisió de participar-hi, en una mostra de realisme polític que anuncia la intenció d’assumir les conseqüències d’una estratègia equivocada. Però, sobretot, és irregular el context: l’escenari judicial que serà rerefons permanent de la legislatura amb inevitables conseqüències sobre el seu desenvolupament. Imaginem-nos, per exemple, que el Parlament català elegís un president que pocs dies després fos detingut i empresonat, o que sortís de la presó just per ser investit i tornar-hi. És impossible, així, entrar en el clima de conflictivitat positiva propi d’una democràcia. En un cas com aquest, el misteri de què parla Stengers només es pot resoldre en el terreny de la recuperació de la responsabilitat. Certament hi ha raons per pensar que ja és tard. Uns i altres havien d’haver parat abans. El president Puigdemont havia de convocar eleccions i frenar el Procés quan era clar que s’estavellaria (encertar-la o equivocar-se en moments com aquest és el que marca el destí dels lideratges polítics), i el president Rajoy no havia d’haver enviat la fiscalia a resoldre judicialment el que ell no era capaç d’afrontar políticament, fent així un pas més cap a l’autoritarisme postdemocràtic. Si Rajoy vol seguir per aquest camí no hi ha entesa possible. I si Puigdemont no assumeix que l’independentisme necessita temps per acumular capital abans d’anar mes enllà, estem perduts.

Rajoy podrà allargar la seva agonia gràcies a l’erm que és avui la política espanyola, on no hi ha ni oposició. Puigdemont se situa en la complicada cruïlla en què els interessos personals (i el seu futur immediat no és fàcil) es barregen, i sovint es confonen, amb els interessos generals. Una part significativa de l’independentisme li ha donat el seu reconeixement. Ara és a ell a qui correspon gestionar-lo responsablement. És exigible que prengui ja la decisió de si es queda fora o torna. I, en cas de no tornar, hauria de deixar pas perquè puguin aparèixer altres candidats per sortir de l’atzucac.

Pel que fa a Mariano Rajoy, cal recordar-li que la seva obligació és contribuir a solucionar els problemes i no pretendre aconseguir els seus objectius a qualsevol preu. I, per tant, hauria de fer passos, començant per retornar el reconeixement als interlocutors cessats i limitar els efectes judicials del camí que ell va emprendre. Quan la justícia es posa en marxa, diuen, és difícil d’aturar. I, efectivament, aquesta va ser la gran irresponsabilitat de Rajoy. Però el sentit de la prudència i de l’interès general no poden ser aliens a la justícia. I Rajoy té la fiscalia general per frenar i no excitar, que és el que ha fet fins ara. Per responsabilitat, un president no pot obviar les conseqüències dels seus actes. Ni viure de la ficció: per exemple, la liquidació definitiva de l’independentisme.

En una entrevista recent, Joseph Stiglitz deia: “Hem arribat molt lluny en l’eliminació de la responsabilitat individual i hem de fer-la tornar”. En la política espanyola, és evident des de fa molt temps. I des del dia que va esclatar el cas Bárcenas i Rajoy no va dimitir, amb la complaença general de l’establishment, l’assumpció de responsabilitats polítiques ja no existeix. Si l’oposició no li demana que se’n vagi és perquè potser també els tocaria fer-ho a ells, que van beneir l’estratègia de Rajoy. I que ara tampoc fan res per redreçar la situació.

stats