Models que no ho són tant

Mentre a Antena3 a Pablo Motos li queia la bava amb la model Heidi Klum al plató, a TV3 emetien un Sense ficció dedicat a les Històries de la Model . Mentre la model alemanya se'n fotia del diminut presentador dominant-lo com un ninot de fira, al documental descobríem com eren els budells de la Model durant el franquisme. De la top model no cal que hi afegim gran cosa. El que vam veure al Sense ficció , per sort, convida a la reflexió.

L'exercici periodístic d'indagar en la història de la presó permetia, de fet, burxar una mica més en la història del país. Excel·lents testimonis, els antics engarjolats. El seu perfil ja deia molt del context polític i social de l'època. Les vivències que explicaven es movien entre el drama i els excessos de la repressió, l'humor d'un país dirigit per tanoques i l'emotivitat lògica del record i la tristesa. Impagable l'antropòleg Manel Delgado recordant com els dissabtes a la tarda tots els presos junts veien Heidi a la tele, o el company d'un condemnat a mort recordant que van pactar demanar arròs amb llet com a última voluntat. La presó com a element històric es converteix en un microscopi sobre la ferida infectada. Ara bé, potser en el reportatge fallava el guió de la veu en off, en ocasions víctima de la inèrcia periodística i del tòpic. Frases com "aquestes cel·les han vist passar tota mena de presos" són d'una obvietat ferotge. Igual que afirmar que "la Model no deixa indiferent a ningú". El súmmum va ser, però, la introducció per presentar Jordi Pujol com a exintern. Deia: "Amb un estrany i enigmàtic sentit de l'igualitarisme, la Model no ha fet distincions entre els seus hostes. Pels seus patis hi han passat dos presidents de Catalunya". Estrany i enigmàtic? En una presó? Durant la dictadura? Hostes? Què esperava el guionista? La catifa vermella? S'hi va voler afegir, sobretot al final, una poètica narrativa innecessària que cap dels empresonats va saber trobar.