Monet-Renoir

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsEl Pare Manet havia obert a la pintura les finestres, camí de la llum, les portes, camí dels lliures camps. -La pintura es banyà en claror, i tot lo negre, bituminós, terrós, fangós, desaparegué d’ella. La pintura eixí a conquerir el món, i les primeres coses que del món amà foren les més amables, acàs, del món: l’atmosfera i les belles dones. -Claudi Monet, poeta panteista, cantà tota la bellesa de l’atmosfera. August Renoir, poeta panteista i optimista, cantà tota l’alegria del cos jove de les belles dones. Claudi Monet parteix austerament del gris, i arriba a la més rica pompa. Davant la natura, son sentiment és una joia mística i fogosa de comunió. Unit amb aquella, pres d’aquella, el pintor no sabria veure-la en quieta ordenació arquitectural, sinó sentir-la en vibrar de música. -Tot quadre de Monet és una ampla, una folla simfonia. A través de la sèrie èpica de Les Catedrals sembla rodar, repetit per mil ressonàncies, el Cant a la Joia de la Novena de Beethoven. La joia de veure i de respirar omple les obres d’aquest felicíssim boig de la llum. Boig de la llum, la persegueix a totes hores. -Claudi Monet pinta al camp. [...] -I són aquests quadres com policromes orquestracions d’un cant panteista, en què tornessin i retornessin el versos de Goethe: Veieu les aparences veritables, / Veieu el foc sagrat! / Cap ser vivent és un, / És sempre múltiple. Aquesta multiplicitat del ser vivent, August Renoir l’adora en lo etern femení. -Lo etern femení és vist per Renoir, ben actual, en sa realitat quotidiana, amb tots els estigmes de la contemporaneïtat. No pinta deesses, sinó dones -que ni tan sols són nues, sinó despullades -, criatures ditxoses, animals beats de sensualitat, vistos amorosament -sense idealització, sense ironia-, amorosament en sos interiors, en sos banys, en ses danses, en sos tranquils paratges entre els arbres i les bèsties... Però la carn rosa apareix en aquestes criatures tan poc individual, tan múltiple, tan lligada, no solament en reflexos, sinó en intimitat, amb l’aire, amb la terra, amb les plantes, amb les coses totes, que ja qualsevulla actualitat d’elles és fosa dins una onada d’eternitat; i els saludables cossos femenins i de nins no apareixen sinó com a fresques flors eixides en la vegetació de la natura i regades profondament per totes les aigües de la vida.