13/06/2019

'Black mirror', menys ‘black’ i poc ‘mirror’

2 min

Netflix ha estrenat la cinquena temporada de la sèrie 'Black mirror', la que tan bé ha jugat, amb capítols independents, a crear una distopia del que hauran suposat les tecnologies per a la humanitat d’aquí uns anys. La nova edició resulta, d’entrada, una mica escarransida: tres episodis que, si bé resulten entretinguts i tenen un nivell més que acceptable, no tenen la contundència i l’impacte emocional que provocaven bona part de les històries de les temporades anteriors. És més, sembla que els finals dels nous capítols són lleugerament més previsibles. De fet, la nova temporada no està tan interessada en provocar-nos el sacseig que buscava fins ara. Més aviat sembla que tingui ganes de dir-nos coses noves. No té tanta intenció de parlar-nos del futur sinó més aviat d’alertar-nos a nosaltres mateixos. És a dir, en aquesta temporada les tecnologies s’han convertit en l’excusa. Això no és nou en 'Black mirror', però mentre que en la majoria de capítols l’eix central era tot el que podien generar les tecnologies, aquesta vegada l’epicentre se situa en tot allò en què podem acabar convertits els seus usuaris. En definitiva, la cinquena temporada és menys ‘black’ i hi ha poc ‘mirror’.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El capítol ‘Rachel, Jack y Ashley Too’ és ideal per a adolescents. L'interès no se centra tant en parlar sobre intel·ligència artificial com sobre el fenomen fan i la necessitat malaltissa de contactar directament amb els ídols i heroïnes. Protagonitzat per la cantant Miley Cyrus, la història té un final que es veu a venir, algunes trames forçades i alguns girs inversemblants pel que fa a les escenes més costumistes.

A l’episodi ‘Añicos’ li sobren deu minuts, té un sentit de l’humor subtilíssim i desesperat i és perfectament factible en el nostre present. Parla de la irresistible necessitat de mirar el telèfon sempre que ens avorrim. Es tracta d’una història tràgica, ben construïda, on molts espectadors s’hi reconeixeran, no en les misèries però si en les debilitats.

El capítol més entretingut és ‘Striking vipers’. I té mèrit perquè és la primera vegada que un episodi que parla de videojocs aconsegueix interessar-me mínimament. Fins i tot si sou aliens a aquest tipus d’entreteniment, la història us atraparà perquè parla d'una cosa més humana: les relacions de parella i el sexe.

No és un capítol especialment humorístic, però sí que provoca un somriure en l’espectador. El tema de fons és sorprenent: gosa qüestionar la virilitat més estereotípica i portar els seus mascles protagonistes a un dilema intern molt interessant. És més, el capítol té una pàtina temptadora que t'obliga a plantejar-te si, en cas d’existir, compraries aquell joc de realitat virtual.

stats