CRÍTICA TV

José Mota: vist un, vistos tots

Es construïa una mena de relat metahumorístic on uns imitaven els altres

Com ja és tradició, la nit de Cap d’Any José Mota tornava amb el seu especial d’esquetxos a La 1 de TVE. Golpe de gracia tenia un fil narratiu que unia tots els gags per conformar una història única. Amb la col·laboració de més de seixanta-cinc còmics, actors, periodistes i estrelles convidades, José Mota construïa un hipotètic cop d’estat a Espanya perpetrat pels humoristes del país, que a través d’un Comitè Còmic Nacional pretenien instaurar la República de l'Humor i portar l’alegria a Espanya. La salutació dels colpistes era " Heil Gila" i s’acabava convertint en una mena d’autohomenatge a la professió dels còmics. Tot plegat tenia un aire a aquell anunci de fa uns quants anys de Campofrío en què els humoristes també es trobaven per celebrar les festes i reivindicar l’humor com a sistema de supervivència quotidià per oblidar-se de l’actualitat més agra.

Barragán, Santiago Segura, Martes y Trece, Cruz y Raya, Mari Carmen i Doña Rogelia, Arévalo, Fernando Esteso, Florentino Fernández, Las Virtudes, Pepe Viyuela, Fofito, Mariano Mariano, Leo Harlem, Jaimito Borromeo i Las Supremas de Móstoles, apareixien entre un llarguíssim etcètera de col·laboradors, per fer créixer aquesta història, en què també s’homenatjaven els morts: Eugenio, Tip y Coll, Gila... Es construïa una mena de relat metahumorístic on uns imitaven els altres.

Val a dir que com a plantejament i producció televisiva el programa era molt ambiciós, estava molt ben fet i s’apreciava el talent i l’esforç de l’equip de professionals. Però, com sol passar amb José Mota, a nivell humorístic i de subtext el contingut era lleuger, subtil i buit. De tan prudent es convertia en intranscendent. Es notava la covardia de sempre a l’hora de jugar amb la realitat, i tot i que trobar referències a l’actualitat era inevitable, s’hi passava tant de puntetes i amb cura de no transgredir que, sobretot per a una audiència acostumada a la incisió i contundència del Polònia, Golpe de gracia resultava força insípid. Mota parodiava el cop d’estat del 23-F però subtilment hi incloïa elements que s’associaven a la declaració d’independència de Catalunya (la República de l'Humor es proclamava i s’anul·lava amb pocs segons de diferència). Al final del programa, Barragán acabava exiliat a Bèlgica i conversant amb Puigdemont al costat del Manneken Pis, amb un epíleg més fàcil que críptic en què jugaven als escacs i la partida acabava amb escac i mat al rei. Per descomptat, el Comitè Còmic Nacional acabava fracassant estrepitosament i mantenia la monarquia en el lloc que li pertoca. Si bé l’humor és una eina molt útil com a element reivindicatiu contra el poder, en el cas de José Mota l’humor sempre sembla el recurs fàcil per demanar a la gent que rigui més i pensi poc.