CRÍTICA TV

El dolor del 'bullying'

Gairebé tothom ha sigut conscient d'algun cas al llarg de la seva vida

Dimarts, en prime time, el bullying era el tema central del Sense ficció. Els meus ulls, de Núria Vila, abordava l'assetjament escolar a través de víctimes, pares i mares de víctimes, pedagogs i especialistes en la matèria. A nivell televisiu el documental era molt senzill: una estructura lineal construïda a partir de les declaracions de les persones entrevistades, dividint el relat per temàtiques i amb unes escenes de ficció que simbolitzaven l'angoixa extrema d'una adolescent que pateix bullying a l'institut. Era una mena de representació d'un malson que servia d'al·legoria del creixent ofec emocional que comporta l'assetjament. Servia per esponjar la narració i trencar amb l'homogeneïtat de les entrevistes, però potser resultava una mica artificiós.

Amb tot, en aquest cas l'important del documental era el contingut i el fet d'exposar d'una manera tan clara i crua, i sense ni una sola llàgrima, el dolor infinit que provoca el bullying i les conseqüències tràgiques i perennes que causa en la vida dels qui ho han patit. Els testimonis de les víctimes, ara ja adults, i de les mares i pares d'adolescents que han estat assetjats eren molt commovedors i resultava molt fàcil connectar amb el seu drama, especialment amb els que han perdut un fill o una filla per aquesta causa. Quan es parla de bullying a la televisió, de manera gairebé automàtica es produeix una doble reacció en la ment de l'espectador: per una banda, la d'escoltar aquella història i, per l'altra, la que convida a mirar al passat, ja sigui com a víctimes o com a espectadors passius (còmplices, també) de casos que vam viure de prop a l'escola. Suposa remoure emocionalment el passat. Perquè gairebé tothom ha sigut conscient d'algun cas al llarg de la seva vida, sobretot si formes part d'unes generacions que van viure una escolarització que ignorava l'assetjament escolar.

És més difícil imaginar quin sentiment deu provocar un documental com aquest en els que han sigut assetjadors. Tenint en compte les declaracions d'alguns dels testimonis que rebien peticions de contacte dels seus agressors anys més tard, inconscients del dolor causat, es fa difícil saber quina pot ser l'actitud d'aquests individus davant aquests casos de dolor profund. Era el moment que provocava més perplexitat del documental, però també delatava un símptoma important: la fredor dels interlocutors davant del patiment que els expressaven les seves víctimes.

Els meus ulls és d'aquells documentals que cal viralitzar i compartir perquè contribueix a dotar l'audiència de consciència social, que és el més necessari per erradicar el bullying. Si el documental serveix per trencar el silenci d'un sol cas o perquè algú demani perdó, ja haurà sigut un gran èxit.