19/05/2017

Cristina Pedroche, el reclam televisiu

2 min

La Sexta ha estrenat fa tres setmanes un programa documental gens original. Dentro de... consisteix a visitar llocs on es desenvolupa una activitat professional important per mostrar-la a l’audiència. Un hospital, un aeroport, un restaurant... El plat fort del programa és que el condueix Cristina Pedroche, famosa per retransmetre les campanades de Cap d’Any amb vestits transparents. La seva presència acostuma a comportar cert rebombori mediàtic. No és periodista i així ho ha reconegut sense problemes ella mateixa en diverses entrevistes. Es reivindica com a presentadora d’entreteniment.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Aquí no voy a ser yo la protagonista”, aclaria ella en la presentació del programa. Lògic. Bàsicament perquè Dentro de... pertany al gènere documental, i també perquè la seva participació és simbòlica. És pur reclam audiovisual per crear expectatives sobre el format. Pedroche posa la veu en off en el procés de postproducció del reportatge i grava un parell o tres d’intervencions al lloc dels fets, per fer la introducció i algun comentari de transició de pocs segons. Un tràmit presencial. Aquest últim dia se suposa que Pedroche descobria les interioritats del Celler de Can Roca. Però ella ni va fer les entrevistes, ni conduïa el procés documental, ni interactuava amb els testimonis ni amb els espais que anàvem coneixent. Res. En un programa d’una hora, Pedroche apareixia un parell de minuts en total. En canvi, en els títols de crèdit descobries fins a quatre responsables de la redacció i execució del procés televisiu. S’entén, per tant, que són les que sí que fan les entrevistes i decideixen què veurem i com ho veurem.

Cristina Pedroche és obvi, doncs, és utilitzada com a esquer per a l’audiència. Per crear unes expectatives sobre el seu rol en el programa. Un anunci que després té poca incidència en el resultat final. És la funció d’una presentadora, però ¿per només una imatge d’un parell de minuts insubstancials i una veu en off, cal una dona anunci? Que sigui en el gènere documental no contribueix gaire a la seva credibilitat, tot sigui dit. Una despesa extra en el pressupost del programa per generar una falsa vistositat i repercussió. És televisió i és lícit. Però ens porta a reflexionar sobre quin és el perfil de periodista que decideixen descartar per a aquesta funció, tot i fer la feina i tenir els coneixements. És el súmmum de les cadenes que van de progressistes: fins i tot en un format com el documental, basat en la credibilitat i el rigor, expulsen de la pantalla periodistes en favor de rols més suggerents que reprodueixen com autòmats allò que els escriuen. Encara que no en tinguin ni idea del que estan explicant.

stats