CRÍTICA TV

Digues el que penses

Els dos anuncis de la campanya de l'Ajuntament resulten terrorífics al final

Aquests dies a la televisió estem veient dos anuncis de televisió que formen part de la campanya El present és feminista de l’Ajuntament de Barcelona. Molt encertadament, els anuncis volen combatre la violència masclista posant el focus en el rol dels homes. Un dels anuncis recrea la conversa entre dos nois davant d’una xurreria, en un lloc força inhòspit. Un d’ells assetja verbalment una dona que no veiem: “Bffff! Mare meva quin pivonaco! Què fas tan sola? Que vols que t’acompanyi o què? Guapa!”, i quan fa el gest d’acostar-s’hi l’altre l’atura i li recrimina la seva actitud: “Però on vas? Com ha de voler que l’acompanyis! L’has espantat, joder! Mira, tio, n’estic fart que facis això. No fa ni punyetera gràcia, saps? Fa fàstic! I por! I no em tornis a dir que vas borratxo! Quina excusa de merda!” En l’altre anunci, veiem un pare i un fill adolescent a la cuina. El pare menysprea la mare absent quan no aconsegueix localitzar-la per telèfon: “La mare que la va...! La mare em té content, eh, amb la merda aquesta de la dansa! Remenant el cul a l’edat que té... És que és ridícul! És patètic!” El fill fa un cop a la taula: “Deixa de controlar-la i deixa de decidir per ella, joder! Sort que la mare ja passa de tu, perquè l’únic que fas és humiliar-la constantment”. El plantejament d’incitar els homes a tenir un paper més actiu en aquesta lluita està molt bé. Sovint, quan es parla de violència masclista, hi ha un sector masculí que té pressa per recordar que no tots els homes són així, com si fos un fet que no tingués res a veure amb ells. Doncs bé, aquesta campanya exhibeix que, evidentment, no tots els homes són violents però que, precisament per això, han de tenir un paper actiu en aquesta lluita. "Digues el que penses", diu l’eslògan final. Està molt bé que, més enllà de la qualitat de guió i interpretació dels dos anuncis, es doni un model de comportament a tots els homes (aquesta vegada sí) a l’hora de reprovar i lluitar contra la violència masclista.

Ara bé, els dos anuncis tenen alguna cosa que resulta terrorífica al final. I segurament és un plantejament de muntatge que porta a confusió. Suposo que el que es vol mostrar, en un últim pla, és una escena hipotètica del que passa si els homes raonables callen. És com si la història rebobinés. Però, en una història publicitària tan breu ho pots entendre també com un relat lineal. I per tant, després d’haver vist els dos homes recriminant l’actitud violenta als seus interlocutors, de cop queden callats i els personatges masclistes continuen amb l’assetjament. El de la xurreria torna a marxar perseguint la noia, i el pare de l’adolescent insisteix amb les trucades amenaçadores a la parella. És com si tot i haver recriminat aquella conducta, la violència continués. Com que l’actitud negligent de callar es veu en últim terme, aleshores sembla un final obert, molt inquietant. Corres el risc de transmetre que, per més que els hi recriminis, els masclistes continuen indiferents i que no cal que t’hi esforcis perquè, total, tot continuarà igual.

Més continguts de