'La Marató': al poble el que és del poble
La Marató de TV3 va néixer fa gairebé tres dècades com una gala plena de glamur amb convidats i estrelles de luxe. Amb els anys, l’acció solidària es va anar consolidant en el país però l’espectacle televisiu es va anar atrotinant. Mai ha perdut el rigor mèdic i científic, també ha mantingut el prestigi de la gestió econòmica, però l’espectacle mediàtic anava decaient. Després de vint-i-vuit edicions, per fi, han decidit que calia canviar el format televisiu. Ja era hora. I el plantejament ha sigut un encert: primer, per sortir d’aquella mena de déjà vu etern, un espectacle al qual ja se li notaven les inèrcies i la feina feta d’esma en l’estructura i el guió. La versió renovada d’enguany ha aconseguit les millors audiències dels últims cinc anys. El desplegament humà i tècnic per tot el territori ha sigut admirable, sobretot tenint en compte que tot es desenvolupava en espais no condicionats expressament per fer-hi televisió. La Marató s’ha convertit en itinerant: Quim Masferrer fent de presentador en moviment, recorrent més de cinc-cents quilòmetres en un autocar que conduïa el Martí, un home que no es volia jubilar sense fer aquest trajecte. “Ha sigut el millor viatge de la meva vida”, deia el xofer emocionat. Aquestes emocions són les que ha de despertar La Marató. L’espectacle va fer honor al seu nom: una autèntica marató dins La Marató. Barcelona-Olot-Tàrrega-Reus-Barcelona. Desapareix el plató convencional com a epicentre de la festa i s’ocupen els espais públics: teatres, casinos, carrers, rambles, camps de futbol i pavellons. A cada localització, un presentador estrella: Jordi Basté, Mònica Terribas i Josep Cuní. La festa de la solidaritat s’ha demostrat, fins i tot, destruint les rivalitats empresarials i radiofòniques matinals.
Fins ara, La Marató utilitzava el plató de TV3 com la seu central privilegiada, tot i que cada vegada tot era més avorrit i el públic del plató semblava una mica endormiscat. I les connexions amb l’exterior eren una mena de concessió a la gent, tot i que se’ls veia participar amb una devoció extraordinària. La manera com aquest any han capgirat l’espectacle és més just amb qui de veritat té ganes de donar-ho tot: els ciutadans. El nou format ha prioritzat la il·lusió participativa dels pobles, ha acceptat i integrat el folklore com a ingredient inevitable i ha sigut més just a nivell territorial. També ha motivat una participació més transversal i natural dels professionals de la ràdio i la televisió, tant els d’informatius com els de programes. I tot, sense perdre un bri d’emoció i mantenint el tacte i el rigor en les entrevistes als testimonis. Enguany, La Marató ha semblat un espectacle molt més fluid, ha guanyat en espontaneïtat i, sobretot, ha tingut, de manera més clara, una participació molt coral i sincera de professionals, voluntaris i ciutadans. S’ha trobat la nova essència de l’espectacle. La Marató ha passat a ser de qui se la treballa: la gent del país.
