Les dades fan caure Borrell
La reacció irada de Josep Borrell contra el periodista britànic Tim Sebastian en el marc d’una entrevista és sorprenent. Sobretot perquè la resposta desfermada i l’actitud repressiva que demostra el ministre d’Exteriors és el que ha fet que l’emissió tingui més espectadors dels que hauria aconseguit mai una conversa més o menys reeixida. Sempre és millor ser el perdedor en una entrevista que generar espectacle, perquè el numeret polític garanteix la viralitat de la disputa.
Borrell no pot dir que estava desprevingut. El programa que presenta Tim Sebastian a la televisió Deutsche Welle (DW) es diu ‘Conflict zone’. És una advertència clara de la intencionalitat del format. El currículum del presentador també delata que es tracta d’un professional que se sent còmode en la confrontació.
Per a l’audiència internacional, el contingut de les preguntes que li fa Tim Sebastian sobre Catalunya segurament és secundari. Que als espectadors d’arreu del món els parlin de la reforma de la Constitució espanyola els deu interessar ben poc. Ara bé, l’escena de Borrell fora de si amb actitud amenaçadora envers un periodista que li parla d’una innocent àvia sexagenària confinada a la solitud durant 15 hores en una cel·la té un impacte televisiu indubtable.
La imatge de Borrell increpant el periodista assenyalant-lo amb el dit índex té una potència que provoca estupor: “Si continuem així, paro l’entrevista! M’ha entès? Si continua així la paro. Vostè no m’està interrogant, vostè m’està entrevistant! Vostè no és un policia. Jo no soc objecte de cap investigació. Faci les preguntes correctes i deixi’m parlar!” Poc després, quan Sebastian li pregunta per la independència del poder judicial espanyol, Borrell es tira endavant, se li atansa amb un cert aire d’amenaça trencant la distància lògica de cordialitat i li diu amb un to de ràbia continguda: “¿Per què no deixa que els jutges facin la seva feina?” Sebastian, sense moure’s, respon: “Li estic preguntant la seva opinió”.
El més rellevant no és que Sebastian tregui de polleguera Borrell, sinó com ho aconsegueix. El periodista formula les preguntes amb educació, no l’interromp, no és desafiant ni burleta. Tampoc té el tarannà fatxenda propi dels polemistes. Per tant, què és el que enfurisma Borrell? Les dades. Sebastian avala cada pregunta amb dades i fonts contrastades: del Justice Scoreboard de la Unió Europea, del CIS, de Jutges per la Democràcia, la sentència del tribunal alemany que no extradeix Puigdemont...
És aquí on Borrell se sent desarmat. No sap combatre-ho. Perquè la conversa no es desenvolupa en el terreny de la verborrea, les conviccions o les teories. Només sap aturar l’entrevista i acusar-lo de mentir. I el més patètic: quan reprèn la conversa, després de perdre els papers, fa un somriure i suavitza el to dissimulant com si no hagués passat res, convençut que el programa de televisió esborrarà el conflicte. La radiografia perfecta de la situació que estem vivint: la de l’abús d’una autoritat mal gestionada i no la de la lògica dels arguments.
