L’escena que no oblidareu mai
Diumenge era un vespre trepidant, a la televisió. L’Évole, a La Sexta, avaluava danys i beneficis del seu fals documental sobre el 23-F, l’Ustrell analitzava el judici al Procés amb el ‘Quatre gats’, al Reial Madrid el VAR li havia concedit, inexplicablement, un penal inexistent i les anàlisis futbolístiques bullien en diferents canals, i les prèvies de la gala dels Oscars posaven els focus sobre la catifa vermella i el vestuari de les grans estrelles.
Però hi va haver també una escena d’una intensitat tan bèstia que va esmorteir tot això. Va ser un moment televisiu que saps que no oblidaràs mai, dels que t’omplen els ulls de llàgrimes. I que, malgrat el dolor que provoca, també et reconcilia amb la condició humana. Era una escena profundament trista que tant de bo no hagués existit, però de la qual tampoc volies apartar la mirada perquè hi veies un acte d’amor i responsabilitat molt gran que, per respecte, no podies defugir.
Va ser al ‘Sense batec’, el '30 minuts' dedicat al dol per la mort perinatal. Nens que moren durant la gestació o poc després de néixer. Van mostrar una infermera de l'UCI de neonats acompanyant un nadó en les seves últimes hores de vida. Els pares havien perdut un fill l’any anterior i es van sentir incapaços d’acomiadar-ne un altre. Amb la seva autorització, una infermera assumia aquest procés per garantir que el bebè morís amb la calidesa i la dignitat amb la qual tots voldríem deixar aquest món. S’asseia en una butaca, li posaven la criatura al pit, la tapaven amb una manteta i l’acaronava suaument fins que el so de la màquina que marca el ritme cardíac emetia un xiulet constant.
La càmera, distant per no envair aquell cercle d’intimitat, ens mostrava una escena d’una tendresa infinita, però també d’una duresa terrible. Ens mostrava com algú marxava per sempre i la seqüència contenia una veritat tan crua que provocava fins i tot un cert pudor afrontar-la de cara. La tele ens ha acostumat a creure que ens mostra la realitat. Però quan ho fa d’una manera tan sincera no és fàcil assimilar aquell instant. Notes que, de sobte, tot el teu estat de consciència es concentra en la pantalla: perceps quan parpelleges i el ritme de la respiració. La professionalitat i l’amor de la infermera era el que et permetia aguantar la mirada, ni que fos borrosa per les llàgrimes. El '30 minuts', d’Irene Blay i Jordi Zorrilla, aconseguia, amb aquella escena, culminar el sentiment del dol per la mort perinatal que ens havien explicat tan bé des d’un inici. Al llarg del reportatge es reflexionava sobre el silenci que envolta la mort d’un neonat, sobre la incapacitat d’acomiadar-te o les dificultats socials per fer-ho, sobre la negació del dolor i sobre les dificultats personals de gestionar aquella pèrdua i les emocions. L’escena va sintetitzar en una imatge tan tràgica com tendra la dimensió d’un mal tan intens com, malauradament, habitual. Tant de bo ‘Sense batec’ serveixi de guia per apaivagar, acompanyar i entendre els inevitables comiats futurs.
