HISTÒRIES DE LA TELE

L’home darrere el missatge

A la televisió hi van començar a aparèixer uns anuncis pro republicans estranys

En les eleccions presidencials nord-americanes del 1988, en què s’enfrontaven George Bush i Michael Dukakis, el totpoderós Roger Ailes, de qui parlàvem ahir en aquesta columna, va tornar a utilitzar la televisió com una eina per influir en el vot dels ciutadans. Aquesta vegada d’una manera molt més sibil·lina. Els republicans necessitaven un home que els fes la feina bruta en una cursa electoral molt encallada.

A la televisió hi van començar a aparèixer uns anuncis pro republicans estranys, totalment desvinculats de la campanya oficial de Bush. Sobre unes fotos dels dos candidats, un rètol i una veu en off desafiant preguntaven a l’audiència: “¿Quin candidat va concedir passis de cap de setmana a assassins que no podien optar ni a la llibertat condicional?” I, aleshores, s’ampliava la fotografia del candidat demòcrata i la veu en off deia: “Michael Dukakis!” I, a continuació, en un muntatge molt sensacionalista, s’explicava la història de Willie Horton, un assassí que havia apunyalat un jove fins a dinou vegades i que havia estat condemnat a cadena perpètua. L’anunci explicava que el criminal, tot i la sentència, havia aconseguit fins a deu passis de cap de setmana. En una d’aquestes sortides de la presó, Horton havia segrestat una parella, havia matat el noi i violat la noia. “Si elegiu Dukakis deixareu que els negres apunyalin els vostres fills i violin les vostres filles”, insistia l’anunci. Dies més tard encara en va aparèixer un altre en què es mostraven no només les mateixes imatges inquietants de Horton sinó tot d’afroamericans sortint de la presó a través d’una porta giratòria, cosa que construïa la falsa realitat que tot d’assassins condemnats campaven com volien pels carrers gràcies a uns passis de cap de setmana concedits per Dukakis.

La realitat era molt diferent. El programa de passis de caps de setmana l’havia aprovat el governador antecessor de Dukakis, un republicà, i tot i que el candidat demòcrata havia donat suport a aquella iniciativa, el va cancel·lar després de la reincidència de Horton. Però de cara a l’audiència, Roger Ailes i els seus homes a l’ombra ja havien construït un relat segons el qual Dukakis simpatitzava amb assassins i violadors que posaven la vida dels nord-americans (els blancs, esclar) en perill.

Els anuncis van fer esclatar la polèmica perquè, més enllà de tergiversar els fets, tenien un subtext clarament racista, en què els negres amenaçadors sortien a la caça de l’home blanc. Roger Ailes i els responsables de la campanya de Bush van negar qualsevol responsabilitat en aquells anuncis, però l’estratègia de sembrar la por portava el seu segell i així ho van admetre més tard persones que van treballar amb ells.

És impossible determinar fins a quin punt aquests anuncis van influir en la victòria final de Bush pare, però el cert és que una vegada més Ailes aconseguia dominar el relat electoral i crear l’estat emocional social que més li convenia als republicans. Aleshores no en deien ‘fake news’ però els republicans ja demostraven les seves habilitats per crear-ne i utilitzar-ne.

Més continguts de