31/01/2019

La insuportable telepatacada

2 min

Dijous al matí, a l’'Arusitys' de La Sexta, una de les col·laboradores comentava que la secció “¡Antonio, frena!” era una de les més comentades del programa, especialment per les criatures. Es tracta d’un breu apartat de vídeos on mostren tota mena d’accidents de circulació. Una motorista equilibrista encastant-se contra unes tanques, vehicles que travessen aparadors, accidents de trànsit en què un camió aixafa unes bicicletes i disbarats de conductors incompetents. De fet, els vídeos d’internet que mostren caigudes, relliscades i tota mena de cops són una constant en el programa d’Alfons Arús, herència segurament del seu exitós 'Vídeos de primera', que es nodria sobretot de patacades.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

No és l’únic programa que treu rèdit dels accidents personals. A TV3 el 'Zona zàping' s’ha fet famós per les grans nates i relliscades. És més, els que graven fins i tot pensen en cridar la frase cèlebre “No te la fotis!” abans de comprovar si el protagonista s’ha fet mal. Els espectadors som testimonis cada setmana d’una gran diversitat d’accidents amb bicicletes de muntanya i motos de trial, una multiplicitat de relliscades en piscines i de criatures caient com ninots de gronxadors i tobogans. També s’han aprofitat amb voluntat d’espectacle televisiu de garrotades inesperades d’amics traïdors i caigudes importants de gent gran en excursions.

No fa gaire, quan Gerard Piqué es va donar un cop al cap amb el retrovisor de l’autocar del Barça, la imatge en bucle de l’incident es va repetir en la majoria d’informatius d’esports com si fos una notícia rellevant. En aquests programes, qualsevol atropellament a un ciclista, defalliments de corredors abans d’arribar a la meta, accidents espectaculars en competicions de motor i lesions gravíssimes que fan apartar els ulls de la pantalla són un reclam habitual que els dona més audiència que les notícies de futbol.

El fenomen de la telepatacada com a recurs televisiu ja és insuportable. Fa anys que veiem gent fotent-se una gran varietat de trompades. En la immensa majoria dels casos no sabem la transcendència d’aquests accidents, tot i que els programes sovint asseguren que “no va passar res”, no pas perquè en tinguin la certesa o hagin contrastat la informació sinó perquè serveix com a justificació per poder riure tranquil·lament d’una circumstància tràgica o dolorosa. Veure algú altre fent-se mal, observar el dolor d’un desconegut, s’ha convertit en un acte de sadisme compartit i socialment acceptat. Més que sentir compassió del protagonista, fruïm del seu ridícul.

La idiotització de l’espectador, al qual cada vegada se l’entreté amb vídeos més buits, absurds i suposadament graciosos, inclou també la seva insensibilització. Es prioritza l’espectacularitat de la caiguda a l’empatia amb l’accidentat. Després, la societat lamenta que, quan es presencia una tragèdia a la vida real, hi hagi persones al voltant que treguin el mòbil per gravar fins i tot abans d’ajudar. No és estrany, tot aquest farciment televisiu de trompades bé ha de sortir d’alguna banda.

stats