HISTÒRIES DE LA TELE

Els nens no poden volar

Rogers intentava que en el programa s’abordessin qüestions de l’actualitat

‘Mister Rogers’ Neighborhood’ va ser el programa de televisió infantil de més èxit a la PBS, la televisió pública nord-americana. Va estar en antena més de trenta anys, del 1968 al 2001, i Fred Rogers –de qui parlàvem ahir en aquesta mateixa columna com a salvador de la cadena– es va acomiadar de la seva audiència amb 73 anys. Mentre que 'Barri Sèsam' prioritzava l’educació cognitiva i reforçava el programa lectiu de preescolar (abecedari, números, vocabulari...), ‘Mister Rogers’ intentava educar en les emocions, estimular l’intel·lecte, reforçar l’autoconeixement i insistir en la importància d’expressar els sentiments. El decorat principal simulava una petita llar confortable i Rogers hi entrava cantant la cançó 'Won't you be my neighbor?' [Vols ser el meu veí?]. Es treia l’americana i es posava una rebeca, cada dia d’un color diferent. Després es treia les sabates de cordons i es calçava unes vambes, per demostrar proximitat i relaxament davant les criatures. Sempre igual. L’escena es va arribar a fer tan famosa als Estats Units que múltiples programes d’humor, especialment el 'Saturday Night Live', la van parodiar en esquetxos amb versions molt més barroeres i sagnants.

‘Mister Rogers’ va influir en cadenes d’arreu del món promovent l’ús de la televisió no només com un mitjà per a l’entreteniment sinó també com una eina pedagògica molt poderosa

El to carrincló i l’ambient dolç que es creava sovint convertien ‘Mister Rogers’ Neighborhood’ en el caldo de cultiu idoni per a aquestes idees. Fred Rogers, el presentador, s’havia format en grups d’estudi universitaris sobre desenvolupament infantil i era conscient de com les pors i les inseguretats dels nens podien entorpir la seva evolució. Per aquest motiu, Rogers intentava que en el programa s’abordessin, de manera més o menys explícita, qüestions de l’actualitat que podien preocupar els nens. Des de conflictes racials fins a notícies de nens desapareguts, l’assassinat de Robert Kennedy o la tragèdia del Challenger. Tot i que amb l’atemptat de l’11-S a les Torres Bessones de Manhattan el programa ja s’havia deixat d’emetre, la PBS va demanar un especial per dirigir-se a les famílies amb nens i intentar que els més petits expressessin als pares els seus dubtes i temors.

Un dels programes més curiosos va ser el que van dedicar als accidents de nens provocats per la influència de superherois. Amb l’èxit i la fascinació de les criatures per personatges com Superman o Batman es va registrar als Estats Units un índex elevat de morts de canalla per haver-se precipitat des de finestres i terrats amb una capa lligada al coll. Rogers, alarmat, va decidir explicar a través dels titelles del programa que els nens no podien volar per més que es posessin una capa i com s’ho feia el cinema per fingir els poders dels superherois. La programació infantil havia de fer volar la imaginació però, sobretot, que les criatures toquessin sempre de peus a terra. ‘Mister Rogers’ va influir en cadenes d’arreu del món promovent l’ús de la televisió no només com un mitjà per a l’entreteniment sinó també com una eina pedagògica molt poderosa. Una funció que, amb els anys, s’ha oblidat massa sovint.

Més continguts de