L’ofici de viure en masculí
Diumenge a la nit tornava a TV3 L’ofici de viure, el programa de Gaspar Hernàndez que reflexiona sobre el benestar de les persones, el creixement personal, l’espiritualitat i la importància de mantenir una actitud positiva davant la vida.
És habitual estrenar temporada amb un dels millors episodis, però comparant-lo amb els d’anteriors temporades es fa difícil pensar que el que vam veure fos el millor. Va ser un programa molt inconcret, eteri i amb missatges entre fútils i vaporosos. Molta retòrica i poca substància. Es titulava Relaxa’t: no tens res sota control i pretenia reflexionar sobre com podem aprendre a viure amb la incertesa i sense la necessitat de voler dominar el nostre entorn.
El programa començava amb l’experiència de vida d’un aventurer i professor de mindfulness que practica la meditació damunt d’una taula de surf. El convidat va explicar com, a partir d’un seguit de desgràcies personals, va aprendre a viure d’una altra manera. Però segurament el que et deixava més perplex com a espectador és que tots els especialistes que anaven apareixent a continuació eren homes. Fins a set homes van participar successivament en el programa elaborant teories sobre viure en la incertesa, i la majoria avalats per un rètol que els definia com a conferenciants. És indubtable que l’ofici de viure com a conferenciant deu ser noble i apassionant. Però resulta molt intrigant, perquè, al capdavall, no aclareix a l’espectador què és el que els avala com a conferenciants: una experiència professional prèvia? Uns estudis? El do de la oratòria? La capacitat de persuasió? Dominar l’art de aixecar-te la camisa? Trobar un nínxol de mercat?
El pitjor és que durant vint minuts de programa només vam sentir homes blancs donant-nos lliçons de vida. Un darrere l’altre. Fins a set. No és estrany. En l’àmbit del creixement personal és força habitual que es repeteixi el patró d'homes experts alliçonant un públic que sol ser majoritàriament femení.
Esperem que no sigui la tònica habitual de la nova temporada de L’ofici de viure, que fins ara ha sigut un programa força paritari en aquest sentit, i que dona l’oportunitat a l’audiència dels diumenges a la nit de TV3 de relaxar-se amb plantejaments a mig camí entre la filosofia, la psicologia i l’espiritualitat, cosa que el converteix en un format diferent.
Per sort, en els darrers nou minuts del programa va aparèixer una psicòloga especialista en oncologia. Visualment va ser l'única a qui van presentar ensenyant primer els seus peus i pujant fins al cap. Un recurs força habitual quan les protagonistes són dones. Mostrar el seu cos per fer-les presents. A ella també va ser l’única a qui vam veure en el seu context professional, amb explicacions basades en la seva experiència laboral, parlant d'una qüestió molt més concreta i acotada: l’ofici de morir. Acceptar el curs d’una malaltia i afrontar el procés d’acomiadar-se.
De la primera emissió de L’ofici de viure el que vam aprendre és que, justament, en l’ofici de viure, homes i dones encara ho hem de fer molt diferent. I encara que ens diguin que no tenim res sota control ha quedat clar que uns més que d’altres.
