CRÍTICA TV

'Els Van Goghs de la Xina'

Dimarts, el segon documental del 'Sense ficció' va ser commovedor

Dimarts, el segon documental del 'Sense ficció', titulat ‘Els Van Goghs de la Xina’, va ser commovedor. La història se centra en un cas singular de Dafen, un barri de Shenzhen, al sud-est de la Xina. Allà hi ha la concentració més gran d’estudis de pintura a l’oli del món. Fan còpies a l’oli de quadres que envien per vendre a botigues de souvenirs i a grans magatzems d’arreu del món.

El protagonista es va posar en aquest negoci per guanyar diners, sense conèixer ni la tècnica pictòrica, ni els quadres que copiava, ni tan sols els artistes que els havien fet. El documental el mostra al seu taller actual, donant ordres als seus empleats, que no paren de copiar quadres de Van Gogh que pengen a milers per les parets. La història retrata la manera com aquest home descobreix una cultura pictòrica que no li és pròpia i per la qual acaba sentit curiositat: té el somni de viatjar a Amsterdam, conèixer l’home que li fa els encàrrecs i veure en persona els quadres autèntics del pintor. Quan ho fa, tot el procés de descobriment li suposa un trasbals: descobreix com l’exploten econòmicament, veu els colors autèntics dels quadres –que no s’assemblen als que ell fa servir– i connecta la seva pròpia misèria econòmica i personal amb les penúries biogràfiques de Van Gogh. Recorrent els racons que freqüentava l’artista, reinterpreta la seva obra, se sent posseït per l’esperit del pintor, sent el desig de crear i de pintar el que ell vol. Però quan torna a la Xina s’ha d’enfrontar de nou a les seves pròpies circumstàncies: el debat entre ser un ‘operari de la pintura’ o un ‘artista’ i la torbació de sentir-se en terra de ningú. Aquest documental fa reflexionar sobre el procés de creació i l’art a partir de la sensibilitat d’un home sense formació intel·lectual i amb un talent pictòric adquirit d'una manera peculiar.

Dos dies abans d’aquesta emissió, al Canal 33 vam veure un nova edició de l’esplèndid programa de llibres ‘Tot el temps del món’, presentat per Anna Guitart. La periodista entrevistava l’escriptor J.M.G. Le Clézio, premi Nobel de literatura. Guitart té la meravellosa habilitat d’aconseguir que escriptors d’un enorme prestigi i d’una aparença més aviat freda i distant s'obrin i acabin somrient davant les preguntes que els fa. Le Clézio explica a Guitart els dubtes personals de no saber a quin país pertany ni quina és la seva cultura, com s’ha sentit obligat a viure en contextos oposats i com tot plegat s’ha traslladat a la seva obra. Parla del procés de creació com a teràpia, del significat ocult de les històries, dels somnis i de la impaciència per escriure.

Veient el protagonista d'‘Els Van Goghs de la Xina’ era com si observessis el que podria ser un personatge de l’escriptor, pensaves en com connectava amb allò que havia explicat Le Clézio dos dies abans i t’adonaves que, de tant en tant, la televisió encara és capaç de transportar-te a instants, reflexions, vivències i matisos molt complexos d’una manera tan senzilla i agradable.

Més continguts de