CRÍTICA TV

De què ens avergonyirem d’aquí vint anys?

Amb Nevenka Fernández els mitjans van normalitzar un relat tòxic

Dimarts tornava ¿Dónde estabas entonces?, el programa d’Ana Pastor a La Sexta que revisa els grans esdeveniments del passat, any per any. Ho feia posant el focus en el 2001, l’any de l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York, de l’esclat del fenomen Harry Potter al cinema, del debut de Pau Gasol a la NBA i del final del servei militar obligatori. Però també va ser l’any que, per primera vegada, un polític espanyol s’asseia a la banqueta dels acusats per assetjament sexual. Era Ismael Álvarez, l’alcalde del PP de Ponferrada, i la seva víctima era Nevenka Fernández, la regidora d’Hisenda. Havien mantingut una breu relació i, quan ella va voler acabar-la, va caure en un infern que esdevindria públic a partir del moment que el va denunciar. En un país essencialment masclista, es va convertir en un escàndol i, sobretot, en un espectacle televisiu. Ella tenia vint-i-sis anys. L’alcalde, venjatiu, la va sotmetre a tot tipus de pressions a través de missatges, cartes, agressions verbals vexatòries i el menyspreu laboral i professional. Però socialment i mediàticament ella es va convertir en la malvada del relat i l’alcalde en una pobra víctima. El programa entrevistava l’escriptor Juan José Millás, que, poc temps després d’aquell cas, va escriure un llibre repassant les circumstàncies i els detalls que van envoltar la història de Nevenka Fernández. Millás recordava la solitud de Nevenka Fernández: des del PP es va percebre com un atac al partit perquè havia deixat al descobert la seva doble moral, i acusaven la noia d’haver embrutat l’honor d’un bon home. I des de les mentalitats més progressistes, resultava difícil que aparegués la solidaritat amb una regidora del PP.

Gairebé dinou anys després, veure les imatges de les rodes de premsa, el judici i les manifestacions a Ponferrada de suport a l’alcalde fan esgarrifar. Primer, per la manera com s’obligava la víctima a exposar-se mediàticament, a justificar-se en públic i donar explicacions com si hagués de complir aquest tràmit davant la ciutadania. I això va donar lloc a una mena de judici paral·lel. Les manifestacions carregades de ràbia que s’organitzaven contra aquella noia perquè volia destruir un bon alcalde eren percebudes amb la lògica d’una discrepància popular. Els mitjans van normalitzar un relat tòxic.

Les imatges serveixen per veure com la cultura de la violació i l’assetjament estava plenament consolidada, com l’estereotip femení estava estigmatitzat i com es construïa una entretinguda polèmica social allà on hi havia un delicte flagrant. Revisar l’enfoc televisiu i el tractament periodístic de grans esdeveniments del passat fa prendre consciència del context cultural del qual venim. Tant de bo aquests exemples fossin útils perquè els professionals es plantegessin com s’estan tractant ara determinades notícies, amb uns enfocaments que ens faran avergonyir d’aquí vint anys com a societat.