OPINIÓ

Monsenyor Romero i la memòria històrica

Dia 23 de maig tindrà lloc la beatificació de monsenyor Óscar Romero, arquebisbe de San Salvador, que fou assassinat mentre deia missa el 24 de març de 1980. L’executor, mai identificat, va ser un mercenari dels “esquadrons de la mort”, braç armat de l’extrema dreta i l’oligarquia econòmica d’El Salvador. Tot i que el procés de beatificació es va iniciar l’any 1997, la proximitat del bisbe Romero a les tesis de la teologia de l’alliberament i la seva reivindicació –els més crítics en diuen apropiació– per part dels sectors populars i progressistes de l’Església llatinoamericana, que ja fa anys que el veneren com “San Romero de América”, han endarrerit la seva conclusió. Hem hagut d’esperar els aires nous del papa Francesc perquè la seva causa arribàs a bon port. De fet, el desbloqueig del procés és una iniciativa personal del papa Francesc.

El cas és que em trob amb serioses dificultats per explicar qui va ser el bisbe Romero als meus alumnes de Secundària. El problema no és que desconeguin el personatge: és que no tenen pràcticament cap referència del context polític, social i religiós de l’Amèrica Llatina de fa tres dècades. És complicat donar-los entenent per què Romero es va convertir en un referent –i una bandera combatuda– durant els últims anys del segle XX. Aquesta dificultat m’està fent descobrir fins a quin punt s’ha esbravat entre nosaltres el record dels moviments populars llatinoamericans dels anys vuitanta i noranta. Quan els de la meva generació érem adolescents, érem molts els qui ens sentíem atrets pel que succeïa a Centreamèrica. Però els adolescents d’ara ja no saben res de la revolució sandinista de Nicaragua, ni de la guerra bruta impulsada per Reagan a través de la CIA, ni de la lluita indigenista de Rigoberta Menchú a Guatemala. I si no saben res d’açò, no en parlem de la teologia de l’alliberament: de fet, molts no saben ni tan sols el significat de la paraula teologia! Amb prou feines els alumnes que fan religió han sentit parlar de Pere Casaldàliga, de Leonardo Boff o de Gustavo Gutiérrez.

Per açò parlar al nostre jovent de monsenyor Romero resulta tan complicat. Cronològicament estam més lluny de la Segona Guerra Mundial, però resulta més fàcil tractar el tema de l’Holocaust que parlar d’uns esdeveniments dels quals jo tenc memòria directa, perquè parlam de vint o trenta anys enrere, no més.

Per altra banda, aquests dies estic llegint 'Otra Iglesia: clero disidente durante la Segunda República y la guerra civil', un interessant assaig biogràfic elaborat per un grup interdisciplinari i interuniversitari. Aquests autors pretenen rescatar la memòria d’una sèrie de capellans i religiosos que, hereus d’un catolicisme democràtic i social, es van comprometre explícitament a favor de la República. Com s’apunta a la introducció d’aquest treball, l’oblit d’aquest col·lectiu és doble: la institució eclesiàstica mai no va tenir cap consideració per la vida d’aquests capellans, considerats heterodoxos i traïdors, i per als republicans es tractava de casos atípics i excepcionals que havien tingut un paper útil però que, al cap i a la fi, pertanyien a un altre món.

Tot plegat em fa pensar en la fragilitat de la memòria històrica. Hi ha persones, col·lectius i processos històrics sencers que són recordats i rehabilitats. N’hi ha d’altres que no aconsegueixen travessar la barrera de l’oblit perquè ningú no vetlla el seu llegat, i per tant moren doblement. Contra aquest oblit ressonen amb força les idees de Walter Benjamin i Max Horkheimer: la memòria històrica, concebuda com a reivindicació, actualització i traspàs intergeneracional de la memòria dels vençuts, no és només una necessitat: és una obligació.