Montserrat Carulla: "Sóc gran però crec que veuré la independència"

Són gairebé setanta anys sobre els escenaris, darrere les càmeres o els micròfons. Montserrat Carulla és tota una vida dedicada a l'espectacle, al país i al goig per la cultura. És una de les actrius catalanes més respectades i estimades per la crítica i el públic: molts diuen que és l' àvia de Catalunya . Té una memòria prodigiosa i entrellaça respostes amb records dels seus 82 anys de vida. Amb aquests fragments prepara ara un llibre. "No és una biografia, són sentiments, emocions i memòries".

La veiem poc al teatre, en tornarà a fer?

Si hi ha força diàleg, sí. Però els monòlegs de vint minuts que feia abans no perquè tinc por de quedar-me en blanc. Encara no m'ha passat però no em vull arriscar a fer una cosa que potser no em sortirà bé. Si perds el fil quan ets jove, mira, és un error que pot passar. Però si el perds amb la meva edat tothom pensarà: "Esclar, pobreta, ja és gran".

Ha sigut autodidacta, només va fer un any a l'Institut del Teatre.

En aquella època l'Institut només servia per il·lustrar-te artísticament: com es vestia en altres èpoques, la història del teatre i història en general. No t'ensenyaven a ser actor, això no t'ho ensenya ningú.

Va començar de ben petita. ¿Li venia de família?

A la meva família ningú havia fet teatre, el meu pare era un home estricte de cap a peus. Era xòfer, un home molt senzill. De nena ho feia tot sola, em feia preguntes i me les contestava jo mateixa. Em vaig muntar una vida al marge, anava als hospitals i a les escoles a recitar versos als nens. Al cap d'un temps vaig començar a recitar a Ràdio Barcelona i d'aquí vaig arribar al teatre amb 12 anys.

Ha tingut una carrera molt exitosa. ¿Li hauria agradat fer-la a l'estranger?

No canviaria res de la meva vida, ni els anys de misèria de la postguerra, quan vam passar tanta gana. S'aprèn molt més de les coses negatives que de les positives. Prefereixo que em coneguin a Catalunya que no arreu del món. Ja en tinc prou. No he tingut mai la sensació que sóc una estrella. Al final, tot s'oblida. Al cap d'uns anys de morir ningú es recordarà de mi, ara et puc parlar de grans actors morts fa deu anys i no sabràs pas qui són.

Mai s'ha plantejat dirigir?

M'ho van oferir però no m'agrada perquè has de discutir amb massa gent i em fatigaria. Si fos dirigir actors sí. Últimament vaig poc al teatre perquè en surto disgustada, hi ha pocs repartiments de papers ben fets.

La seva filla, Vicky Peña, ha heretat el seu talent a l'escenari.

Quan em va dir que volia ser actriu vaig dir-li: "Una cosa és que vulguis ser-ne, l'altra és que en siguis". La vaig veure fent l'Òpera dels tres rals i vaig constatar que tenia moltes aptituds. Hem fet tres obres juntes i en una d'elles, La reina de la bellesa , fèiem d'una mare i una filla terribles i en un moment donat de diàleg jo pensava: "Per què em mira amb tant d'odi?" És capaç de transfigurar-se.

Sovint s'ha presentat dient: "Em dic Montserrat Carulla, sóc actriu i independentista".

És que no tenim cap altra sortida! Més de tres-cents anys intentant encaixar-nos a Espanya i no hem pogut, no hi ha manera, perquè ells volen una Catalunya castellana. I nosaltres som catalans, no som castellans. Ja els ajudarem, els enviarem diners, farem el que calgui, però ells a casa seva i nosaltres a la nostra. És com quan tens un veí que truca a la porta i et diu: "Perdoni, que tindria una mica de julivert?" I tu n'hi dónes encantat. Però si t'etziba: " ¡Dame perejil !", tu penses: "Vés, home!"

Veurem la independència?

Jo sóc molt gran però crec que sí que la veuré. Si féssim un referèndum i guanyés el no, doncs ho respectaré. I ja ho tornarem a provar al cap d'uns anys.

Sempre l'ha defensada des de la base, mai ha entrat en política.

No vull ser de cap partit perquè els vull poder criticar tots quan s'ho mereixin i felicitar-los quan s'ho mereixin, cosa que malauradament puc fer poques vegades. Tampoc sé bé en quin partit encaixaria. De fet no hi duraria gaire, quan hi hagués una cosa que no m'agradés la criticaria. Sempre m'he mantingut en el que sé que puc fer bé.

Catalunya se l'estima molt, a la Montserrat Carulla.

Suposo que la gent em respecta perquè no sóc trepa , no sóc oportunista i m'imagino que això es veu, que no he donat mai cops de colze per arribar enlloc. Em sento molt estimada, sí, he tingut molta sort.