24-J

És la nit més curta i el dia més llarg. La festa del solstici d'estiu. Una nit màgica de foc, aigua i herbes medicinals. Es diu d'aquesta nit que les pedres ballen, fins i tot la muntanya de Montserrat balla tota sencera. Aquesta nit calorosa, que és la més distant de la de Nadal i la més estimada pel diable, dóna el tret de sortida a les merescudes vacances: matins sense despertador, tardes a la plaça i vespres al portal. De tots els elements és el foc el que pren més protagonisme a casa nostra. A Perpinyà, la Flama del Canigó, símbol de la unitat dels Països Catalans, es manté encesa tot l'any per poder-la repartir durant la nit de Sant Joan des del cor del nostre Pirineu fins a arribar a tots els racons.

Aquest any, però, perdut ja el costum que els nens i nenes preparin la foguera corrent de casa en casa preguntant si tenim res per cremar, hem hagut de ser més imaginatius a l'hora de fer llenya. Catalunya es va convertir ahir en una gran foguera en què els indignats van cremar "la democràcia"; els polítics, la indignació; les escoles, la sisena hora; els pares, la setmana blanca; i els països, el deute internacional. Mentre assaboríem un tros de coca i una mica de cava, vam llençar al foc tot allò que ens feia nosa, conscients que qui juga amb foc es pot cremar. Vam fer un cercle al voltant de la foguera, com una gran sardana, i els més valents van caminar descalços sobre les brases. Avui, dia de Sant Joan, ens hem llevat amb ressaca, com ja comença a ser habitual. Darrerament sentim ressaca massa sovint: ressaca d'eleccions, ressaca d'acampades, d'helicòpters, d'avalots i d'antiavalots. És un bon dia, doncs, per sortir al carrer a netejar les cendres i començar a construir plegats tot allò que potser, l'any vinent, ens servirà per atiar novament la foguera de Sant Joan.

Felicitats a tots els Joans i les Joanes i que per moltes fogueres més.