Monument a la paciència
El 1898 Espanya va perdre les últimes colònies del seu imperi i va donar lloc a la brillant generació literària de la derrota i el pessimisme, a la qual, per desgràcia, van seguir dues nefastes dictadures i una cruel guerra civil. En aquest 2012, Espanya ha tirat la tovallola davant el projecte vagament imperial d'una Europa que durant trenta anys li havia consentit -i pagat- la festa de la democràcia autonòmica, una cara descentralització uniformista coneguda com el cafè per a tothom. Però Europa ja no paga, i ara mana.
Espanya és ara mateix com un toro malferit a l'apedaçada plaça de braus d'Europa. Li han clavat unes quantes banderilles i els seus coneguts braó i orgull s'han esfumat. Davant el patètic espectacle taurí, els catalans, com sempre, fem de mers espectadors. Però no d'aquells ben parapetats a la part d'ombra de la graderia -com els bascos-, sinó perillosament col·locats en un racó de l'arena. Correm perill. Arrenquem a córrer?
Si no arrenquem a córrer, Espanya hauria d'erigir un monument a la paciència i bona fe dels catalans. És el que es fa des del poder amb el patrimoni col·lectiu quan corre perill. Quan ja no hi quedava quasi cap pagès, a l'entrada del meu poble d'adopció van col·locar-hi una estàtua d'un home amb barretina i porró. I des de fa uns anys, al xamfrà passeig de Gràcia - Gran Via de Barcelona hi ha el monument al llibre, obra de Joan Brossa. Hi he pensat aquests dies d'alarma per la Robafaves, de desastre espanyol i de perill català.
