Mor el pacte fiscal, neix l'estat propi
El cop de porta a la proposta de pacte fiscal que el president Mas va rebre del president de l'estat espanyol era previsible. El comportament i les declaracions del govern espanyol fins ara feien més que probable aquest resultat. Ara bé, el cop de porta no només el donen el govern espanyol i el PP, sinó també el PSOE, que en aquest aspecte dóna suport al govern central. Espanya ha tancat totes les portes que porten al diàleg i a l'entesa amb Catalunya, i no vol escoltar la voluntat del poble català democràticament expressada pel Parlament català, que va aprovar la proposta de pacte fiscal.
Es podria creure que si Espanya no vol la secessió de Catalunya, l'actuació del govern espanyol és molt poc intel·ligent. Si Espanya vol que Catalunya segueixi sent el motor econòmic de l'Estat i que sigui un territori d'on surtin recursos per a la solidaritat amb la resta d'autonomies, Espanya hauria de mimar Catalunya. Potser d'aquesta manera pararia de créixer el nombre de ciutadans catalans que volem independitzar-nos d'Espanya.
Se'ns diu que el pacte fiscal no cap a la Constitució, fent una interpretació completament restrictiva del text, i que el model de finançament de Catalunya es discutirà conjuntament amb les altres autonomies quan toqui. No hi ha cap gest per reconèixer el caràcter diferencial de Catalunya. La nostra reivindicació, com va dir el president Mas, no és només un tema de diners, sinó de voler tenir un estatus diferent, que està legitimat per la nostra història com a nació.
Recordem que la proposta de pacte fiscal pretenia mantenir una quota de solidaritat amb la resta de l'Estat. El pacte fiscal implicava tenir sobirania tributària. Això volia dir que la Generalitat podria tenir potestat per gestionar els impostos: recaptar-los, liquidar-los i inspeccionar-los, així com certa potestat normativa per canviar elements dels tributs en el marc de l'harmonització fiscal europea. També suposava que es pagaria una quantia anual a l'Estat per contribuir a finançar tres conceptes: les institucions generals estatals, els serveis públics que l'Estat prestés a Catalunya i la solidaritat amb la resta de autonomies. L'objectiu era reduir l'excessiva aportació que actualment fa Catalunya a la solidaritat, que cada any és de més del 8% del PIB català i que representa per cada ciutadà de Catalunya 2.251 euros anuals. Aquesta quota era negociable, i si bé l'aportació a la solidaritat s'hauria d'haver reduït a nivells justos i raonables, les autonomies espanyoles haurien pogut seguir rebent recursos des de Catalunya.
Amb la negativa del govern espanyol al pacte fiscal s'aboca Catalunya inevitablement cap a l'estat propi, una alternativa que des d'un punt de vista espanyolista és molt pitjor en termes econòmics. Per això sostinc que és poc intel·ligent el comportament del govern espanyol. Només es pot justificar si es pensa que amb l'amenaça i la por ens farà canviar la nostra voluntat de ser una nació lliure i voler decidir el nostre futur. El govern espanyol tracta Catalunya des d'una actitud colonialista. Una terra que va conquerir en el seu dia i que creu que no es podrà emancipar perquè la té dominada, principalment per la dependència de l'Estat que comporta l'actual sistema de finançament de la Generalitat.
El comunicat de premsa que va fer la Moncloa sobre la reunió entre els dos presidents no s'oblida de destacar que es concedirà a la Generalitat els 5.000 milions d'euros demanats del fons de liquidat i que això suposarà que la Generalitat s'haurà beneficiat aquest any d'uns 11.000 milions d'euros provinents de mesures de suport i assistència financera del govern central, utilitzant les seves paraules. Amb això ens volen recordar que vivim gràcies a l'Estat i que depenem d'ells. No obstant, tots sabem que només demanem el que és nostre, ja que aquests recursos estan més que compensats pels impostos que paguem els catalans a l'Estat.
L'altra interpretació de l'actitud del govern espanyol és que potser creu que la secessió de Catalunya és inevitable, que encara que ens doni el pacte fiscal, el desig de llibertat del poble de Catalunya va molt més enllà, que és imparable, encara que no ho vulguin reconèixer. Sap que volem recuperar la sobirania plena per a la nostra nació i, per tant, l'únic recurs que li queda es posar-nos-ho com més difícil millor.
Dijous va morir definitivament el pacte fiscal. Ho va dir el president Mas: insistir a entendre's amb Espanya és una ingenuïtat. Però, en canvi, va néixer l'estat propi, malgrat que encara l'hem de començar a construir. Espanya, conscientment o no, ens empeny en aquesta direcció. No serà un camí gens fàcil, hi haurà molts entrebancs. Tampoc sabem el temps que durarà, però estic segura que arribarem a port. La nostra força ha de ser la legitimitat democràtica que donen les urnes. Els partits polítics catalans han de definir clarament què volen fer: estat propi o no, autodeterminació o no. D'aquesta manera, si com sembla que indiquen els últims esdeveniments que han tingut lloc a Catalunya surt una majoria al Parlament català partidària de l'estat propi, el trajecte estarà legitimat democràticament. Aquesta també és la força amb què ens hem de presentar als ulls del món: una nació que pacíficament i democràticament vol esdevenir un estat.
