Mort d’un periodista
PeriodistaPOR. L’autocensura no és un acte individual. Implica una por prèvia. Por per la vida o la feina. El dilema sobre les opcions que tenim i les decisions que prenem. Ho recordava fa uns dies Matthew Caruana Galizia, periodista d’investigació, guanyador d’un Pulitzer amb la resta de companys que van destapar els papers de Panamà, i fill de la periodista maltesa assassinada Daphne Caruana Galizia. “Hi ha les decisions que es prenen en sales de juntes -explicava en Matthew en una conferència recent sobre la llibertat de mitjans a Europa- i les decisions que es prenen a les redaccions quan s’opta per no publicar una història que ens podria posar en perill”. Per intentar aturar Daphne Caruana i els seus articles sobre els escàndols de corrupció descoberts a l’illa de Malta -que esquitxaven fins el primer ministre, Joseph Muscat, i la seva dona-, hi va haver una empresa suïssa que la va assetjar a denúncies, un banc privat que va presentar una demanda de milions de dòlars per difamació als Estats Units, i un ministre maltès que va ordenar la congelació dels seus comptes bancaris. “Per cada acte d’autocensura d’un periodista, hi ha un polític o un negoci que el pressiona perquè canviï la seva història i robi als seus lectors el dret a saber”, deia en Matthew. La seva mare no es va autocensurar i un artefacte explosiu col·locat al seu cotxe la va matar l’octubre passat.
PERSECUCIÓ. La mort brutal de Caruana no és un fet aïllat. Ara ha passat a Eslovàquia. El periodista d’investigació Jan Kuciak i la seva nòvia van ser trobats morts a trets, fa una setmana, prop de Bratislava. Kuciak estava a punt de publicar una informació sobre els vincles de la màfia calabresa, la ‘Ndrangheta, amb el govern eslovac, que arribaven -aquest cop també- fins a l’oficina del primer ministre. El sindicat eslovac de periodistes assegura que ja s’esperaven una cosa així. Els últims anys hi ha hagut atacs a periodistes: els han cremat els cotxes, els han enviat sobres amb bales o han rebut amenaces físiques.
Eslovàquia “no ha de demostrar les seves credencials democràtiques”, assegurava divendres amb supèrbia el primer ministre, Robert Fico, als representants de Reporters Sense Fronteres, l’OSCE i el Centre Europeu per la Llibertat de Premsa i Mitjans, que li exigien una investigació independent i a fons.
Desenes de milers de persones es van manifestar arreu del país amb pancartes de “Màfia, fora del meu país”. Altra vegada al carrer. Altra vegada a cridar contra la corrupció. Unes protestes tan habituals a Eslovàquia com les agressions i la censura contra aquells que han intentat destapar la classe política mafiosa que durant dècades ha governat i espoliat el país.
SILENCIS. Sí, Eslovàquia encara ha de demostrar les seves credencials democràtiques. Malta ocupa el pitjor lloc en la seva història en l’índex de la corrupció que publica Transparència Internacional. Polònia ha aprovat una llei que obliga a la censura perquè considera delicte parlar de la implicació polonesa en l’Holocaust. La dreta populista i els nous règims il·liberals de la Unió Europea exploten el “No us creieu la premsa”trumpista.
L’autocensura no és un acte individual. La connivència, encara menys. Són els silencis col·lectius, les renúncies a defensar drets fonamentals, l’aprovació de lleis que -amb l’excusa de la protecció- intenten retallar drets d’informació, d’expressió o de reunió, el que està transformant la democràcia europea.
