Els Mossos i la política
Podem pensar que hem tocat sostre en l’espiral d’instrumentalització política dels Mossos d’Esquadra. Però és una sensació falsa. Encara veurem coses que no creuríeu. La llavor d’aquests fruits que ara es recullen es va posar fa anys i l’arbre enverinat ha anat creixent a mesura que el cos madurava i mostrava l’ambició de ser una policia integral que no renuncia a cap àmbit d’actuació.
Des que van deixar de ser aquell cos ornamental del Palau de la Generalitat, els Mossos s’han equivocat, han comès excessos en l’ordre públic i no han avançat prou en un àmbit tan difícil com la prevenció del terrorisme. El pitjor que podríem fer és ser acrítics i no exigir-los més. Però el que està passant aquests dies no té res a veure amb aquesta exigència obligada. El que no se’ls perdona és que no s’hagin limitat a ser uns bobbies que visiten els botiguers i atenen denúncies per furts.
La molèstia que causa la seva ambició és tan vella com el seu desplegament, que va començar el 1994. Al principi es vestia de menyspreu foteta. Membres d’altres cossos, jutges i advocats els menystenien per “falta de professionalitat”. Quan van arribar a Barcelona, la intoxicació es va disparar. Traves i travetes a l’Audiència Nacional quan van començar a investigar possibles cèl·lules jihadistes i comentaris sobre la seva suposada ineptitud -com si d’operacions que no aconsegueixen condemnes no n’hi ha hagués a la Policia Nacional- convertits en passatemps en el curiós món del sindicalisme policial. Fins i tot en sindicats del mateix cos es repetia la lletania que els Mossos s’havien creat per raons polítiques i que per això tenien, segons ells, tantes mancances.
La progressió que ha fet el cos, amb la creació de criteris propis en l’ordre públic -fins al punt de demanar perdó pels errors, mai vist a l’estat espanyol-, la resolució d’investigacions complexes i, ara, la gestió dels atemptats que els ha fet aparèixer a la CNN com a “ Catalan police ”, ha esverat encara més el vesper. Perquè, efectivament, hi ha poques coses més polítiques que tenir una policia integral pròpia o gestionar les presons. Només un país que es considera subjecte polític a tots els efectes -ja abans del Procés- vol assumir aquestes responsabilitats espinoses.
El que no pot ser una policia és partidista. No ho han sigut els Mossos, amb una cúpula molt corporativa -a vegades corporativista, si se l’ha de criticar- i poc interessada en els tràfecs dels consellers, que d’altra banda sempre han acabat seduïts per l’èpica policial -amb l’excepció de Joan Saura- i que han anat passant mentre ells es quedaven. És un cos molt menys polititzat que la UDEF de la Policia Nacional, per exemple. Però ara molts policies que sempre s’han definit, bastant sincerament, com a “apolítics” estan rebent castanyes polítiques. Potser alguns deixaran de ser apolítics. I no precisament en la direcció que voldrien els que s’hi acarnissen.
