Mourinho i els 'mad men'
Finalment, aquesta matinada, i després de disset mesos d'espera, ha arribat el moment que l'Amèrica il·lustrada estava assaborint amb anticipada excitació: la tornada de Mad men . Obra mestra per a la majoria i Cuéntame psicològic de luxe per als seus detractors, Mad men ha sabut entrar en la inaccessible categoria dels "s'ha de veure".
Seixanta anys de cultura audiovisual televisiva han aconseguit que no sigui només en el futbol que comptem els anys per temporades, però sobretot han fet que sembli que és la vida la que imita les sèries.
Per exemple, ara som al final del quart any de Persistirem , la inversemblant història de l'entrenador inexpert que va crear el millor equip de la història. La televisió no ha donat un relat més espectacular, apassionant i imprevisible, i amb un repartiment estel·lar a qui no han estalviat ni lesions llargues ni malalties greus.
Però per si el guió no era prou potent, a la tercera temporada es va incorporar a la sèrie l'antagonista perfecte, l'adversari capaç de transformar cada partit en una batalla. Tot i que als darrers capítols li han buscat noves localitzacions, com els túnels i els aparcaments, la veritat és una: a Persistirem , José Mourinho és un secundari. Astut, recargolat i imprescindible per a la narrativa, però secundari. Un antídot. Heus aquí el seu drama.
El Madrid és a sis punts del Barça, però encara que acabi guanyant la Lliga ha perdut el respecte del futbol. El seu missatge és clar: que cap reglament, cap àrbitre ni cap rival gosi impedir la seva victòria perquè incendiaran la competició. Mourinho obliga els seus homes a enfurismar-se en cada targeta en contra, a embogir en cada falta, i a Vila-real els va prohibir fer declaracions si no és que fossin per criticar l'àrbitre, segons va revelar El País . Insults al camp i silenci a la sala de premsa. Aquella sala de premsa de la qual, segons Guardiola, Mourinho era l'amo, ara també l'ha perdut. Ara calla, i això li estalvia justificar la seva incapacitat de fer jugar tan bé com el Barça un equip més car que el Barça.
La resposta blaugrana ha estat superar l'expulsió de Mallorca amb una victòria i pronunciar una frase per a la posteritat: "Els àrbitres no s'han fet respectar". Mourinho es victimitza, Guardiola reflexiona. Sabíem que Guardiola era la veu del Barça, però no l'havíem sentit mai fent de consciència del futbol espanyol. Fins i tot Alfredo Relaño, el creador del villarato , un dels conceptes que més ha contribuït al desprestigi arbitral (inventat per negar l'evidència d'un Barça històric), va tuitejar: "Guardiola ha dit de Competició el mateix que en penso jo".
Persistirem s'acosta al final de la quarta temporada amb un crescendo brutal: el Madrid es pot haver de jugar la Lliga al Camp Nou i, en el penúltim capítol, podria haver-hi un Barça-Madrid a la final de la Champions. Ni el cine s'ha atrevit mai a tant. Seria com La guerra de les galàxies , Missió impossible i Indiana Jones junts. La realitat supera la ficció.
